Durant una època llarga de la teva vida, associes haver de matinar a fer allò que toca. És a dir, t'arrossegues fora del llit com un rèptil i sents ressonar les veus progenitores mentre intentes reubicar-te al món, però saps que és la teva responsabilitat. Un ull el tens posat al rellotge i l'altre a no deixar-te cap dels elements indispensables per a l'activitat escolar. Dins teu, una veueta et projecta cap a un futur incert on no hi haurà despertadors ni presses, perquè ja hauràs culminat el trànsit acadèmic i decidiràs dormir aquests deu minuts de més. Superada aquesta etapa, descobreixes que la vida adulta és pitjor, perquè fins i tot t'has de llevar més d'hora, i enyores anar a escola perquè la feina et comporta uns maldecaps infinitament menys amables. Per tant, si tens la sort de no treballar-los, converteixes els caps de setmana en el refugi del son, encara que en la majoria de casos tampoc els aprofites prou perquè, com a justificant de l'estrès laboral, també et retires més tard. Un bon dia ets pare i retires més aviat, però resulta que el nen té l'hàbit de despertar-se amb el primer raig de claror. No saps com, ni de quina manera hi has arribat, però mires enrere i t'adones que fa mesos, anys, que no et despertes passades les vuit del matí. I una de les causes principals és que, durant tot aquest temps d'adaptació a uns horaris, has acostumat cap i cos a funcionar abans de l'alba. Potser perquè et fas gran, o perquè has après a rendir-te a les evidències, acabes trobant-li el gust. Més que això: quan obres els ulls mitja hora més tard del previst, t'arriba a semblar que et perds alguna cosa. Matinar té nombrosos avantatges, com escoltar la quotidianitat abans que es torni estrident, llegir notícies abans que es retransmetin per Twitter o sospesar sense urgències els eterns ajornaments. Però sobretot representa un estrany moment de pau en què el cervell encara no s'ha contaminat de les immediateses diàries. Això, o potser és que m'he tornat retòric perquè necessito dormir més.