El resultat electoral del desembre ha generat un panorama al qual no estàvem acostumats en aquestes latituds. La prova és el bloqueig polític que vivim des de llavors i l'anòmal resultat de tenir un Govern en funcions que es nega a donar comptes dels seus actes al Parlament, excepte de manera excepcional. Però el fet que no hi estiguem acostumats no vol dir que el que ha passat sigui necessàriament dolent. En altres llocs haver de negociar, cedir, buscar acords per formar majories és una cosa habitual i posa en relleu la maduresa, la tolerància i l'esperit de compromís d'aquestes societats. En la meva opinió és molt bo tenir un Parlament fort que controli de veritat el Govern i no es limiti a ser una simple caixa de ressonància de les seves decisions, com ha passat a Espanya fins ara. És el que des de Tocqueville s'anomena «separació de poders» i que és consubstancial amb una democràcia plenament operativa. Els ciutadans s'han expressat i la funció dels polítics en aquest moment és oferir-los el que han demanat.

Perquè el problema no és ni el país ni els resultats electorals, el problema són els polítics, que posen la seva sort personal per sobre de la conveniència del seu partit i no diguem de la mateixa Nació, alguns dels quals confonen ser moderns amb ser mal educats i ignoren que no respectar les institucions redunda en el seu propi menyspreu. Gent enganxada a les butaques que tenen o que desitgen tenir com més aviat millor, que en això no hi ha diferències de castes. També els partits s'han convertit en estructures tancades, anquilosades i corruptes, més pendents dels seus interessos corporatius que dels desitjos dels seus electors i de la veu del carrer.

El país assisteix amb creixent irritació al serial de si els polítics es veuen, se somriuen, es parlen o es telefonen. Una poesia deia alguna cosa així com «avui l'he vist, avui l'he vist i m'ha mirat, avui crec en Déu!» O alguna cosa semblant. Doncs igual estan Pedro, Pablo i Albert. Rajoy, no. Ell no es posa al telèfon. El resultat obtingut per PSOE i Ciutadans en les frustrades sessions d'investidura era l'esperat, ja que els seus arguments només van convèncer els que ja ho estaven, amb l'excepció de Coalició Canària. Els altres ni tan sols els van considerar. Per part de Rajoy crec que l'intel·ligent hauria estat dir: «No m'agrada el que han acordat però ho estudiaré per veure en què puc coincidir i què hauria de demanar-los que canviïn si volen comptar amb mi». La inexperiència de Pedro Sánchez proclamant a tort i a dret que estava disposat a pactar amb tothom però mai amb el PP, que casualment té set milions de vots al darrere, és una criaturada impròpia de qui vol governar un país seriós. Mentre Ciutadans ha mostrat actituds obertes, Podem s'ha limitat a fer electoralisme buit perquè no és veritat que hi hagi una majoria d'esquerres, no es pot dir que al PP o a Ciutadans ni aigua, i que si el PSOE es vol entendre amb ells tan sols cal que abraci un programa irreal, ja que ni hi ha diners per a les seves propostes ni les reformes que vol dur a terme són realitzables sense els vots del PP... llevat que se saltin la Constitució i alguns semblen considerar aquesta possibilitat. Podem està contra el sistema i el seu objectiu no és unir forces amb els socialistes sinó fagocitar-los i cada dia que passa se'ls nota més. Per la seva banda, els partits petits s'han limitat a preguntar com està allò seu, quan aquí el que està en joc és el de tots.

Però el bloqueig podria transformar-se en oportunitat per fer un país nou i per això el Rei ha decidit donar un temps extra de reflexió mentre la crisi afecta l'economia (ha rebaixat l'expectativa de creixement del PIB aquest any del 3,2 al 2, 7% i podria baixar més si es convoquen noves eleccions perquè a Espanya ara no inverteix ningú), i també afecta la política permetent als independentistes catalans seguir amb el seu raca-raca i als bascos fer-ho amb més intel·ligència, encara que cap tingui interlocutor amb qui parlar.

Per això m'agradaria veure una actitud diferent. Que els polítics que saben que són una rèmora es retirin per donar pas a altres sense hipoteques, que ningú traci línies vermelles excloents, que es posin sobre la taula idees, reformes i projectes i s'analitzin els seus mèrits al marge de la formació que els ha presentat, que s'estudiïn seriosament quins podrien ser els punts d'entesa i el mínim comú denominador acceptable per a tothom. I pactar després un govern per dur a terme les reformes que el país reclama amb els vots necessaris perquè siguin aprovades, encara que a ningú entusiasmin precisament perquè tothom hi pugui viure, perquè ens donin uns altres quaranta anys de fructífera convivència civilitzada. Algú em dirà que això sona a Transició i és cert ja que és el seu esperit possibilista i de concòrdia (molts joves avui el menyspreen per ignorància) el que cal rescatar. I perquè ja he dit que no crec que hi hagi més diferències entre Rajoy i Sánchez que les que en el seu dia hi havia entre Fraga i Carrillo... Com no sigui que els últims van demostrar tenir sentit d'Estat quan Espanya ho va necessitar.

Però em temo que el futur no el dictarà l'altruisme, sinó les enquestes que fan els partits i el que els augurin en cas de noves eleccions. Així ens va.