El vot és el vot

Finalment, es van entrevistar. Quasi dos anys després de l'última reunió de Mas amb Rajoy, un president català torna a La Moncloa per parlar amb l'espanyol. Dues hores i vint minuts va durar. I fins i tot es van fer regals. Rajoy va obsequiar Puigdemont amb un facsímil de la segona part del Quixot; el català va donar al gallec uns folis amb 46 temes per negociar. La resposta, l'habitual: ni consulta, ni orgues. I de "desjudicialitzar" la política, tampoc. És a dir, com sempre. Ja se sap, hi ha gallecs molt sorruts, que no hi ha qui els mogui. I n'hem tingut moltes, de proves. Jo sempre tinc present una de no fa pas gaire. L'únic profit, el gestual, el formal. S'han vist, s'han donat la mà, s'han fet la foto. "Amb to cordial, amable", ha dit Puigdemont. Sí, bla, bla, bla. I prou. La "unidad de España, la soberanía nacional, la han de decidir todos los españoles"; "sin ley no hay democracia". Per emmarcar. Són "mucho españo?les" els articles de la Constitució. Però aquest cop hem vist "diferències estètiques": banderes a l'entrada; conversa asseguts còmodament a la butaca, somriures com si fossin amics... I una, aparentment suggeridora: els dos vicepresidents es trobaran aquesta setmana. Escepticisme. Però, seríem on som si això s'hagués fet quan Mas li va demanar el pacte fiscal? És clar que Mas era una mica malcarat, també sorrut i de malfiar. En canvi, Puigdemont és d'aquells a qui molts afalagarien dient-li: "¡Eres cojonudo! ¡No pareces catalán!". Resumint: que està en campanya electoral i s'ha de donar imatge de parlar amb tothom, fins i tot amb els catalans. El vot és el vot. I "fuese y no hubo nada".