En una novel·la d'Evelyn Waugh surt un vicari que durant tota la seva carrera repeteix els sermons que va escriure el primer any que exercia. Res extraordinari, segurament força capellans ho fan. Però la primera destinació d'aquest va ser l'Índia, en època de l'imperi. Waugh el situa ja vell, en un poblet anglès en la missa del gall, davant d'uns fidels abrigats amb gorres i bufandes, planyent-los perquè «en lloc d'estar a casa, només tenim aquesta calor aclaparadora d'un sol estranger», confortant-los perquè «en lloc de la nostra família tenim les mirades de tots aquests sotjutjats pagans» i animant-los malgrat que «en lloc dels plàcids bou i ase del pessebre tenim per companys el tigre enfurismat i el voluminós elefant». Per als feligresos, al cap dels anys, aquell surrealista sermó ja era part indestriable de les festes nadalenques.

Al pobre Puigdemont li passa igual, repeteix el mateix discurs prescindint de la realitat. Els cops de porta que rep a Europa són dels que fan història. El mateix Juncker ha adduït «problemes d'agenda» per no rebre'l, que és el que un addueix per no rebre els mormons que li volen vendre una Bíblia. El president català, impassible, continua repetint que a Europa hi ha bufetades per fer-se fotos amb ell i que si s'hagués volgut reunir, amb Juncker o amb qui fos, n'hauria fet prou d'espetegar els dits, com qui crida el cambrer. A Puigdemont ja ni el molesta quedar com un mentider, cosa que demostra que ha agafat el tranquillo al càrrec.

Els catalans, com els feligresos del vicari, estem tan acostumats a un sermó que res no té a veure amb la realitat, que fins i tot ens agrada escoltar-lo: tot Europa es baralla per tenir-nos al seu costat, d'aquí a 18 mesos independents, serem com Dinamarca o Suïssa... Tot forma ja tan part del discurs del vicari Puigdemont, que si no ens ho digués ho trobaríem a faltar. Ho escoltem amb mig somriure als llavis i després seguim amb la nostra vida sense fer-ne ni cas, com el feligrès a qui l'avisen que en sortir de l'església veurà elefants. És entendridor, el nostre vicari/president.