Inusual revetlla de Sant Joan la que ens espera, aquest any: el petard més gros petarà al Regne Unit; es tracta del tro Brexit. La càrrega de pólvora encara no ha esclatat, però la metxa fa temps que crema, i de quina manera. La va encendre el premierDavid Cameron, el tory més suïcida que mai ha governat l'imperi de la reina més tranquil·la de totes, Isabel II: no en va tenir prou amb el referèndum sobre la independència d'Escòcia, el setembre de 2014, que, ara, amb una nova consulta, situa les Illes Britàniques a la cruïlla d'un eventual Brexit (nom amb què s'ha batejat la hipotètica sortida de la Unió Europea del país dels sirs i dels lords). El referèndum va ser el gran compromís electoral de Cameron, que va llançar la proposta esparverat per l'auge dels ultranacionalistes (llegeixi's fatxes) del UKIP, el partit de Nigel Farage, que va guanyar les eleccions europees de 2014 amb la cançó de l'enfadós: moros, negres, grocs i no tan negres fora d'Anglaterra, i Europa, sobretot la del Sud, pobra, folklòrica i mediterrània, a fer punyetes. Amb la promesa del referèndum, Cameron va salvar els mobles i va guanyar les eleccions de veritat, les que decideixen qui dorm al número 10 de Downing Street. Però ara que la metxa del Brexit és a punt de consumir-se, el primer ministre veu com els partidaris de la sortida de la Unió posen el cava en fresc a la vista que les enquestes els són favorables. A priori, el Brexit ja ha fet mal: la borsa espanyola perdia més d'un 8% en un parell de sessions nefastes, aquesta setmana; a Gibraltar ploren per les cantonades; el Banc Central Europeu i el d'Anglaterra, tremolen, i a la City -el paradís fiscal legal d'Occident- ja tenen les fulles d'afaitar a punt per si s'han de tallar les venes. A posteriori, ningú no sap si el drama serà immens o colosal. La banda populista de Farage, amb un únic diputat a Westminster, posa en risc la recuperació econòmica de 28 països amb més de 508 milions d'habitants. La democràcia és el sistema menys dolent de tots.
