si el plaer no tingués límits, per què no li hauríem de consagrar tota la nostra vida? Oblidaríem que l'aversió i la por coexisteixen en les profunditats del nostre tronc cerebral i que la llum de l'alegria es genera en l'hipotàlam. Però no. El plaer i el patiment cohabiten en nosaltres. De fet, es relacionen constament i necessàriament, com s'ha descrit en la denominada "teoria dels processos oposats". Així, qualsevol factor responsable d'un determinat estat afectiu -agradable o dolorós- origina en paral·lel un procés en sentit invers en l'organisme. Aquest fenomen es desenvolupa amb una certa inèrcia i persisteix encara que l'estímul s'interrompi. Com van explicar a la seva manera el cuiner Jean-Marie Amat i el professor Jean-Didier Vincent, és el benestar que segueix a "la tortura del jogging" o el malestar quan acaba "l'efecte d'una droga". El procés oposat augmenta amb la repetició i tendeix a esborrar progressivament el primari. Per això, les persones tenim la capacitat de tolerar-ho gairebé tot, malgrat que les reaccions que es desencadenen per culpa de determinats hàbits ens fan més desgraciats.
