Segons han destacat un cert nombre de mitjans de comunicació, les conclusions de la comissió del procés constituent han estat aprovades per un Parlament «partit». Altres han utilitzat la paraula «dividit», que no sona tant a cop de ganivet. I, efectivament, en la jornada de dimecres el Parlament es va partir o dividir. I de diverses maneres. Per exemple, es va partir entre els que van quedar-se a la votació i els que no. Una partició que no coincideix amb els que van votar i els que no. Que al seu torn és diferent de la que separa els que van votar a favor i en contra. Que d'altra banda tampoc no encaixa amb els que van votar a favor de votar i els que van votar en contra de votar les famoses conclusions. Amb tantes particions diferents, el Parlament, més que partit, va quedar triturat, esquarterat, esbocinat. Preguntaven als diputats: «i tu, què has votat?», i responien: «podries ser més precís?», o bé: «un moment, que miro la llibreta».
Ah, però aquest no ha estat el primer afer que ha partit el Parlament. Fa com qui diu quatre dies ja va fer-ho la investidura del president, i després, la primera votació dels pressupostos, i els talls passaven per llocs diferents. El que potser no s'ha divulgat prou és que el diari de sessions és ple de testimonis de Parlament dividit. De fet, en gairebé totes les votacions hi ha gent que ho fa a favor de la proposta que sigui i gent que ho fa en contra. Les unanimitats són escasses.
Tenint en compte que un Parlament partit és una cosa tremenda, terrible, temible i tenebrosa, una amenaça per a la cohesió social i la convivència pacífica, etcètera, un es pregunta com ha sobreviscut Catalunya des del retorn de la democràcia fins als nostres dies. Pujol ja va ser nomenat per un Parlament dividit entre els que el van votar i els que no. Des de llavors, tots els presidents han estat investits per un Parlament partit. I totes les lleis aprovades en 36 anys d'autogovern han nascut amb el mateix pecat original.
I és que ja m'ho deia el professor de doctrina falangista al Peguera, durant la dictadura: el problema de la democràcia pluripartidista és que els partits, com el seu nom indica, parteixen. Per això la dictadura només en tenia un, el Movimiento Nacional. A les seves Cortes no hi havia divisions ni particions.
Potser sí que una aventura com la independència exigeix majories més àmplies que la meitat més u, però el Parlament partit és la cosa més normal del món en una democràcia sana i vital.
