El mes de setembre en el món d'abans, el món de quan érem petits, era per a la mainada el millor mes del calendari. (Reconec que quan s'evoca la infància la meitat és infància, l'altra meitat, exageració; la matemàtica no falla comptant amb exactitud els anys transcorreguts, però la memòria sentimental la contradiu perquè et sembla que alguns records van passar fa poc).
També el desembre era un bon mes perquè arribava cada any carregat de festes importants que reunien la família a redós de taules ben parades, igual que propiciava que els nens estiguéssim entretinguts amb el pessebre, el tió i amb els Pastorets o imaginant quins homes triarien per fer de Reis de l'Orient; també igual de divertit figurava l'agost, mes de la Festa Major, i venien les parades, els parents llunyans, i algun any fins teníem circ i autos de xoc.
Ens emocionava molt el circ perquè com que no havíem sortit del veral, ni tan sols havíem vist el mar, podíem contemplar elefants, lleons i tigres ferotges i serps tan estirades que mesuraven més de cinc metres, la mateixa distància que hi havia a banda i banda d'algun carrer. També per la Festa Major s'exhibien les pel·lícules més esperades amb els actors de moda. Si eren de l'oest o de guerra ens agradarien, però no les d'amor, les més volgudes per les nenes. L'any que van fer Sissí Emperatriz la van haver de reposar durant quatre nits perquè ningú del poble no pogués dir que no havia tingut l'oportunitat de veure-la. Una companya en digué que cada cop que l'havia visionat havia plorat com una Magdalena. Bona la va dir! A partir de la confidència a nens desconsiderats va passar a dir-se Magdalena i el nom «Sissí» l'aplicàrem a les nenes toves, a les figaflors.
El setembre era esplèndid perquè la canalla no tenia res a fer, cap deure, per això ens entusiasmava la llibertat d'estar ociosos del tot i ens passàvem els dies al bosc i a la riera; en tots llocs els vailets del mateix barri fèiem cabanes i els dels altres carrers les desmuntaven, el mateix fèiem nosaltres amb les seves. Si ells ens veien ens estovaven o els apallissàvem a ells. La rivalitat veïnal acabava amb batusses de rocs i de cops de puny. Alguns hagueren de ser assistits pel metge amb un os trencat o amb un trau sagnant d'un cop de pedra ben tirada.
Les baralles eren constants i mai signàrem cap treva ni amb els marrecs més murris de la plaça, que ens atonyinaven de valent sempre, ni amb els dels barris contigus, més porucs i indefensos. En aquells anys es concentrava a la plaça i carrerons del costat el bo i millor de cada família. Eren temuts, perillosos i imprevisibles, alguns dotats d'una punteria excepcional, que empraven per trencar vidres d'alguna casa, per abastar fruita o per fer diana al cos d'un nen rival. (Aquest comportament infantil ens l'havia transmès el segle anterior perquè hi ha conductes socials que el temps la trasllada al temps vinent).
En aquell període encara no havia arribat la televisió, així que ens passàvem dia i hores de nit al carrer cometent tantes maldats com podíem i els grans ens enxarpaven i ens picaven merescudament. Però no ens reformàvem i l'endemà hi tornàvem. I entràvem en els horts a les foscúries, no obstant l'amo, no sé com sempre hi era, ens arreplegava i ens feia anar a dormir calents. Haig de dir per la meva vergonya que qui més rebia era jo perquè era un nen aturat, lent, gens viu, una criatura molt llonze, un verdader totxo amb moviment social. Tanmateix aquesta manca d'habilitat física em capacità per convertir-me de jove en el millor jugador reserva de l'equip de futbol juvenil, un servidor sempre va romandre quiet a la banqueta i era tan bo com a reserva que fins l'entrenador em convocava en els desplaçaments.
Alguna iaia proclamava desesperada:
- Aquests brètols no tenen adreçador, si fos jove els clavaria una coça al cul i els faria anar més drets que un ciri. Us faria passar a tots per la rega, gamberros! Bergants! Purrialla! Brivalls!
Tinc associat el setembre al raïm, els bolets, i a les pomes. Temps de verema en la vinya del pare i d'anar a caçar bolets amb els amics, especialment amb el meu amic veí, en Salvador Tarradellas, el pare del qual amb bon sentit de l'humor quan va ser nomenat el president Tarradellas va fer córrer pel poble que ens deixava per anar a dirigir la Generalitat. En el meu món d'abans aquestes ximpleries ens feien trencar de riure, així érem de senzills!
El nom del mes de setembre és no literalment un oxímoron com «música militar», però sí que el nom del número significa una cosa i la realitat és una altra, no hi ha qui l'entengui. El mot setembre ve del llatí i significa set (en canvi és el novè més del calendari gregorià) en canvi el novembre vol dir nou i també deriva del calendari gregorià quan en realitat li correspon ser l'onzè mes de ?l'any. Quin cap més disbauxat el que va posar els noms dels mesos, Marededéu Senyor!
Aquesta setmana cau l'equinocci de tardor i on millor es visualitza la nova estació és a la fageda. El faig va deixant caure les fulles, si les mantingués, per culpa de la neu, se li trencaria el ramatge. Es preciós extasiar-se assaborint el parsimoniós drama cromàtic del faig, les fulles, primerament groguegen i gradualment es torcen, després agafen el color del coure i definitivament es trenquen. El sòl de la fageda és una catifa de fulles mortes, rovellades, putrefactes, humitejades per una capa fúngica, que desprèn ferum de florit; aquesta flaire és per a mi també una part fonamental de la tardor.
