La setmana passada vaig assistir a un semi?nari sobre dret, història, periodisme i literatura a la facultat de dret de la UdG. Vaig tenir la sort -gràcies!- de poder sentir professionals molt potents: tot el que s'hi va dir em va interessar. Es va parlar de realitat, de ficció i de com es relacionen entre si -hi pot haver veritat en un text de ficció? Es va parlar de nous gèneres que estan a mig camí d'alguna cosa i d'autors que m'agraden molt. Es va parlar de la ficció del sistema de judicial (la realitat necessita la ficció per ser ordenada i sabíeu que allò que no està escrit al registre no existeix? Mira, aquí hi ha una casa. No, no està al registre, no existeix. Ficció pura i dura!) Es va parlar de la traducció, de la que no podem deixar de fer quan posem paraules a les coses també. I de la relació entre la literatura i les ciències socials. I de com es construeix una biografia. I així fins a les dues, que van arribar com un sospir.
Vaig sortir del seminari amb la sensació d'haver après moltes coses i amb el cor una mica encongit perquè m'adono que ara mateix aprendre moltes coses en una xerrada és un fet excepcional. Ara les formacions -cursos, seminaris, classes universitàries també- són molt diferents: si no acabes engan?xant post-its i construint un mural de cartolina és que has tingut molta sort. I el nivell va baixant fins a punts preocupants. Tinc la sensació que som molts els qui ho veiem i em pregunto perquè ningú no diu gaire res.
No m'entengueu malament: no defenso les classes magistrals perquè pensi que les coses no s'han de canviar. Però lamentablement penso que hem d'abaixar el cap i adme?tre que aquesta mena de revolució de la docència -és el professor qui aprèn de l'alumne; els alumnes no es poden avorrir mai; els alumnes han d'arribar al conei?xe?ment per si sols- no funciona. No funciona perquè no ho hem sabut fer bé (ens hem quedat amb només amb les formes) i a més a més ho hem portat massa lluny. Quan no domines un tema algú que en sàpiga molt t'ha d'explicar coses. Que et posin a treballar en grups de quatre que en saben tan poc com tu és una presa de pèl. A nivell universitari és molt preocupant. Fa la sensació -sempre a grans trets- que els professors es moguin per complaure uns alumnes que s'han convertit en petits clients-tirans -els uns exigint i els altres, a les seves ordres. En una assignatura de la UOC fa uns dies una alumna es queixava del sistema d'avaluació. La professora li va contestar: "el sistema d'avaluació és aquest perquè l'equip docent ho ha acordat així". Vaig estar a punt d'enviar-li una am?polla de vi i no és que m'agradin els professors autoritaris: és que hem arribat a un punt en el qual comença a ser necessari tornar a establir una cosa molt bàsica: a la classe qui en sap i qui ma?na és el professor.
Que el nivell universitari baixi no és cap cosa petita. No hauríem de tenir por de fer-lo pujar! Perquè si creiem en els alumnes de veritat -no com si fossin clients que hem de complaure i divertir- estic segura que ens seguiran i ens ho agrairan.
