La sentència dels toros d'aquesta setmana és la cirereta que mostra diàfanament el conflicte entre Espanya i Catalunya. Ho és per moltes raons. La primera és cultural: explica les diferències de modernitat, l'adaptació als nous temps animalistes o a la permanència en el passat conservador, la integració en un món amable amb els animals (que obliga a respectar-los durant la seva vida de forma raonable) o seguir en la barbàrie del maltractament dels animals pel sol fet que ho són. En definitiva el conflicte dels toros ensenya clarament les dues espanyes, la que no es vol moure del passat i la que ha entrat en la globalització.

La segona raó és democràtica. Un estat de dret fa les lleis per a tothom. No pot ser que es permeti matar toros a Catalunya i, a canvi, es mantingui la prohibició a Canàries i a altres ciutats espanyoles. No s'hi val dir que ningú ho ha denunciat a les Canàries, perquè en un estat de dret com cal hi hauria d'haver d'ofici el trasllat de la sentència a tots els llocs on hi hagi el mateix conflicte. Se suspenen lleis a Catalunya i es mantenen en les comunitats que les havien copiat, en un acte jurídic estrictament sectari. Espanya en lloc de ser un estat de dret és un estat on el poder s'exerceix de forma discrecional, afavorint certs col·lectius contra el bé comú i, el que és més greu, amb la connivència de la justícia. Si totes les sentències judicials donen la raó al Partit Popular, què passarà quan aquest partit no sigui al govern? Haurem de canviar tots els jutges? Això fa un tuf que put, té aspectes d'haver-se quedat en el temps de la Inquisició.

La tercera i gran raó és econòmica. Catalunya, València i l'eix de l'Ebre és l'àrea on s'ha desenvolupat la indústria i on es lluita per vendre en el món global. Mes a mes constatem com el valor de les exportacions i de l'entrada de turistes augmenta en aquesta àrea, fet que obliga a esforçar-se, a reinventar-se continuadament i que obre la ment a nous paradigmes i conceptes.

És això el que explica que finalment hi hagi dues espanyes, la que vol anar endavant i la que vol viure del passat, la que vol negociar i la que vol tractes colonials, la que vol viure del seu esforç i la que vol viure del subsidi dels altres. Aquestes dues espanyes són les que es veuen en els mapes electorals, l'hegemònica del PP i del PSOE, i la de Podem i dels catalans. De fet el problema català és, com va dir Enric Juliana divendres, el condensador del xoc de cultures espanyoles. Fins i tot l'abstenció que avui decidirà el PSOE mostra la dissidència de l'àrea industrial. Per què els socialistes andalusos, extremenys, de Castella-la Manxa i d'Astúries s'alineen amb el PP? Perquè el model colonial els permet viure del subsidi, permet esprémer les àrees industrials amb facilitat, i per tant acaben tenint el mateix model per a Espanya: uns munyen pels amics i altres per clientelisme polític.

Vist així, Espanya no té solució. Un país que entén la democràcia només havent llegit la primera pàgina del llibre que diu que mana la majoria i que no ha passat a llegir la segona pàgina que diu que es respectarà la minoria sense esclafar-la ni subjugar-la és un país terriblement petit. Catalunya, València, les Balears, Aragó, La Rioja i el País Basc mai tindran prou pes demogràfic per tenir la majoria política i continuaran arrossegats per la misèria democràtica de la resta d'Espanya que no vol canviar l'statu quo. Té raó Juliana quan diu que resoldre el problema català és resoldre el problema que Espanya no havia volgut veure des de la transició del 78 i que estava amagat pel problema violent d'ETA.

Per tant, resoldre aquest problema només es pot fer tensionant molt el conflicte fins que hi hagi algun trencament. Els que aspiren encara a trobar una fórmula de pacte poden constatar que aquest hi serà només quan un trencament sigui prou fort que sigui necessari començar la recuperació. Ni els conservadors del segle XIX, ni els colonialistes que viuen de les rendes de les àrees industrials, ni els que viuen del subsidi talment com els de les rendes, cediran un mil·límetre de les seves posicions fins que vegin que ho poden perdre tot. En tot cas els pactistes poden anar preparant les cintes, els tràctils i els adhesius per a quan arribi la trencadissa, però poca cosa més poden fer.

L'espiral que s'ha engegat entre el govern de Madrid, el sistema judicial i el govern català és una espiral que cada vegada agafa més velocitat de forma que la força centrífuga tensa cada vegada més la corda. L'objectiu de tots, de Madrid també, és trencar la corda pensant que sense ella Catalunya caurà. Però pot ser que la força centrífuga sigui prou forta com perquè Catalunya canviï d'òrbita. O potser el que passarà és que només es trencaran algunes fibres de la corda i la por obligarà a reparar-la. Ningú sap el que pot passar, només se sap que cal arribar a aquest moment de trencament. Què hi podem fer els que som al carrer? Treballar fortament com estem fent fins ara, exportar molt, explicar la nostra situació al món, denunciar la discrecionalitat i la mala democràcia, reflexionar i opinar per fer possible que el dia que hàgim de votar ?siguem els més possibles. En això estem, a fe de Déu que ho fem bé, i el dòlar s'hi posa a favor.