o fa ni una setmana que es va inaugurar l'exposició Franco, Victòria, República a El Born Centre de Cultura i Memòria (BCCM). I el rebombori ha estat notable. Dit de manera sumària, als uns els ha semblat un insult, això de posar aquelles estàtues al davant, precisament, d'un dels santuaris del Procés. Què s'ha cregut, la batllessa Colau! Als altres els ha semblat un intent fallit per demostrar que som una societat adulta, amb ganes de fer net a partir de la cultura. Aquests independentistes són uns provincians! I entremig s'ha dit de tot.

Mentre escric aquesta ratlla, l'estàtua eqüestre d'en Franco decapitat és un fòtil ple de porqueria, amb restes d'ous esclafats, de pintura, i no ha passat un dia que no es llevés amb annexos imaginatius, nines inflables, caps de porc i estelades. Fins i tot l'han tombada. També em consta que la majoria d'indignats s'oblida d'entrar a l'exposició.

El BCCM és un indret fabulós. Sota el cobert del mercat (del 1876) hi ha un tresor. Hi han estat? Hi vagin. Els carrers i les cases de la Barcelona del 1700, i l'arranada després de 1714. Per als que vivim a la capital és una mica com el nostre Ullastret. I ara hi ha l'exposició de la polèmica. Hi vagin, també. Si no els reca travessar una munió enfurismada i una altra munió de turistes fotografiant-la, i si poden esquivar la pluja d'ous, no dubto que els agradarà. Però no els en diré res, sobre el contingut, per crear un pic d'enjòlit. En acabat poden adquirir croquetes al bar que Moritz té al BCCM i, tot sortint, poden encastar-les al cos del dictador pàl·lid i san?guinari -si els abelleix.

Sóc dels que no s'ha emprenyat amb les bretolades. De fet em molesta que en diguin "bretolades", amb aquest català esbravat de la TV3 dels noranta. Però ni m'han incomodat ni em semblen greus. Ja que la estàtua de Franco hi és, el pitjor seria fer veure que no. Dinamitem-la. Enllà d'això, sí que em sembla de mala bava plantar aquesta exposició al BCCM. Però no m'estranya. Els Comuns, que jo mateix lloaria si fóssim als anys noranta, es troben, d'una banda, amb una ciutat incinerada per la crisi. De l'altra, amb un procés nacional saborós, que els depassa. I, no ens enganyem, amb serioses dificultats per fer res que no siguin gestos. De motivats han passat a mòmies.

El Procés és tan catàrtic, ha arribat a un punt de tanta presència, que ja no es pot llegir res del que passa al nostre país sense les ulleres de la secessió. Arriba a ofegar i tot, no troben? Per això una exposició collonuda com aquesta no rebrà el públic que mereix. Tanmateix, i em sembla que no s'ho esperaven, també servirà per atiar, encara més, el foc independentista. Si és que encara queda algú que no n'és. Mentrestant, amb menys micròfons, el nostre Parlament ha aprovat que s'anul·lin els judicis del franquisme. Una ovació per a tots ells.