«Homenatge a Girona», de Pere Joan Sureda

Pere Joan Sureda va néixer a Santa Eugènia de Ter, municipi avui incorporat a Girona, el gener de 1937, en plena conflagració incivil. Té el grau de doctorat en Enginyeria Industrial i és diplomat en Urbanisme. Va ser professor d'Urbanisme a l'Escola d'Engi?nyers Industrials de Terrassa i a la de Barcelona i ha desenvolupat l'activitat professional en diverses empreses i organitzacions i en diferents serveis de la Generalitat. Col·labora a diverses publicacions: Revista de Girona, Butlletí d'Arqueologia Industrial i de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Radar Social (Federació de Cristians de Catalunya) i a la saltenca La Farga...

Malauradament el seu pare, un dels promotors de la FJCC, va ser assassinat el 25 d'agost de 1936 a la Creu de Fellines, passada la cruïlla de Vilafreser. Si no vaig del tot errat, un cop arribat a l'edat de jubilació, en Pere Joan va voler cercar tots els detalls i circumstàncies d'aquella mort, esdevinguda tot just quan ell s'estava gestant al ventre de la seva mare. En va fer una crònica sentida i emotiva, publicada el 2009, amb ajuda de l'Ajuntament de Salt i la Diputació de Girona per CCG Edicions: Del bressol a la cuneta. Pere Sureda Corominas (Salt 1904-Orriols 1936). És una crònica viva, que es pot llegir (si els fets no fossin reals i tràgics) com una novel·la. A la biografia de l'home exemplar, hi sap posar el retaule tràgic de la problemàtica politicosocial del nostre país en aquells dies atziacs. Enric Mirambell, al pròleg, escriu: "Malgrat que ell no volia ser ni era enemic de ningú, sí que hi hagué qui el considerà ?enemic a abatre i a eliminar. I així quan es desbocaren els odis que en el si de la nostra societat es venien incubant des de molt temps, va ser víctima d'aquelles circums?tàncies. [...] Fa venir un calfred recordar l'ambient que regnava al poble de Salt l'estiu del fatídic trenta-sis". I té raó. La convivència ciutadana convertida en un viure de reüll per por a delacions i denúncies. Les armes mortíferes substituint les eines de treball. Escorcolls, requises, cotxes carregats d'homes armats, cruïlles vigilades per milicians. Però Salt era una simple anècdota de la categoria que s'esdevenia a Girona i a totes les altres ciutats de Catalunya.

I aquí ve la transformació de Pere Joan Sureda. Quan li semblava haver complert amb un propòsit d'amor filial -el de recuperar la memòria del pare-, remenant llibres, cercant en arxius, envoltat de papers, s'adona que s'ha anat imposant una versió dels fets d'aquell fatídic juliol de 1936 molt diferent de la que ell topa en els diaris que, per força, ha de consultar. I l'enginyer professional es converteix en historiador afeccionat. No pot deixar de fer-se preguntes, d'interpel·lar testimonis, de consultar dietaris inèdits. I, d'allí, la seva conversió. No ha acabat pas la feina. Ara tot just comença. S'imposa fer un "Homenatge a Girona" tot estudiant el període que va des de la creació per part de Companys del Comitè de Milícies Ciutadanes (autoproclamades ben aviat Antifeixistes) el 20 de juliol fins a l'entrada dels anarquistes al govern de la Generalitat (27 de setembre) i, en conseqüència, a la dissolució dels comitès locals (per decret del conseller primer Tarradellas del 9 d'octubre). I aquest va ser el primer volum editat per Curbet Edicions el 2013: Girona sota els comitès (20 de juliol 1936- 15 d'octubre de 1936). Un llibre coratjós, irritant, políticament incorrecte, gairebé imprudent, en què segueix, dia per dia, del 19 de juliol al 30 de setembre (amb una torna dels 14 primers dies d'octubre), les circumstàncies del que es va esdevenir a Girona i, de retruc, a tot Catalunya. Parteix de tres tesis cada vegada més evidents. Primera, que els gèrmens revolucionaris del juliol de 1936 -la destrucció d'edificis, símbols i organitzacions de l'Església com a detentors d'una ideologia considerada dretana i conservadora i l'escampadissa de la por entre la gent de seny i ordre- no eren sinó una continuació dels preparats per a l'octubre de 1934 -una "revolució endegada per socialistes, comunistes i addictes a Companys" (p.31)-, quan justament ell i els seus consellers acabaren presoners al vaixell Uruguai. Segona, que la lluita del poble contra l'exèrcit sollevat el 19 de juliol a Barcelona va ser un mite; de fet, "poc o res haurien fet els militants anarcomarxistes sense els mossos i els guàrdies d'assalt a les ordres del capità Frederic Escofet, comissari general d'Ordre Públic, i menys sense els ?guàrdies civils a les ordres del coronel Antonio Escobar" (p.22). I, finalment, tercera, que va ser Companys qui, el 20 de juliol, negà als caps de l'Ordre Públic de Catalunya (conseller de Governació, capità Escofet i comandant Guarner) l'autorització de custodiar el Parc d'Artilleria de Sant Andreu, que fou assaltat i d'on sortiren milers d'armes i, més tard, de confiscar tot l'armament dels sindicats i enviar-lo al front. Pitjor: un cop esclafada la revolta militar, va ser Companys qui va rebre a Palau la plana major de la FAI i la CNT, encapçalada per Garcia Oliver, dient-los que havien vençut i tenien tot el poder de Catalunya, mentre consellers i altres representants parlamentaris dels partits esperaven al saló del costat (Vidiella, Comorera, Tarradellas, Aiguadé, Nin...). Va ser aleshores quan els anuncià el propòsit d'institucionalitzar un Comitè Central de Milícies per controlar la revolució que s'hauria d'estendre als pobles de Catalunya com una taca d'oli. (L'endemà, dia 21, es publicà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya). Aviat destacaran, com a caps d'aquest Comitè, Joan Garcia Oliver i Aurelio Fernández, i s'instal·laran a l'edifici de la 4a Divisió Orgànica militar, al passeig de Colom). Se n'adonés o no, Companys no només havia erigit el Comitè Central de Milícies contra el Govern formal (no es reuní ni amb consellers ni amb representants de partits), instituint així dos poders confrontats a Catalunya, sinó que havia lliurat Catalunya als revolucionaris. Joaquim Nadal, en el pròleg, assegura que l'autor fa "un judici molt sever a les febleses de la República, a les febleses i contradiccions del Govern de la Generalitat, a les febleses mateixes del sistema democràtic, i a la supeditació i subordinació dels poders legítims de la República i de la Generalitat a les vel·leïtats dels comitès". I és cert. Sureda demostra com els polítics de la Generalitat van sucumbir a la dictadura dels comitès i, en comptes de frenar-los, van fer seva una dinàmica del tot esbojarrada. I per això, com a columna vertebral del llibre, encara que pugui resultar incòmode, dedica cada dia un apartat als crims de les cunetes. Només durant els tres mesos de comitès, ha calculat que foren assassinats a les cunetes 4.682 catalans, dels quals, 535 a les comarques gironines. Sureda ens ofereix una feina, en mots anguilejants del mateix Nadal, "que no sempre els historiadors estan disposats a fer".

Encara no he llegit el llibre que es va presentar, però tinc ganes de conèixer, amb la pulcritud dels seus detalls, la vida gironina durant el Consell Municipal Revolucionari. I espero que no triguem gaire a poder llegir el tercer volum. Gràcies, senyor Sureda. La seva feina és un veritable homenatge a Girona! Ho deia Gramsci: "No hi ha res més revolucionari que la veritat".