Recentment podíem llegir a agendapublica.es un interessant article del professor Manuel A. Hidalgo sobre la distribució de la riquesa a Espanya. El diagnòstic és sorprenent ja que, tot i els efectes brutals de la crisi, la societat espanyola continua responent a un patró igualitari; més equilibrat, per exemple, que en països com els del nord d'Europa, que compten amb polítiques socials força més potents i prolongades en el temps. En el seu article, el professor Hidalgo observa a més una curiosa paradoxa i és que "un dels països amb menor desigualtat en riquesa (Espanya) sigui al seu torn un país amb una elevada desigualtat en ingressos (o almenys molt més gran del que s'esperava donada aquesta distribució de riquesa)". La solució a aquesta incògnita sembla residir en la propietat de l'habitatge, que actua com a gran matalàs patrimonial per a una majoria d'espanyols, a més de constituir una xarxa de seguretat per a la vellesa, quan la capacitat d'ingressar quantitats significatives de diners es redueix notablement.
A l'habitatge se li afegeixen altres factors. Un d'important és, sens dubte, el pes de l'estructura familiar mediterrània. Un altre podria ser la pròspera demografia de l'Espanya de postguerra, que va facilitar la modernització del nostre país amb l'arribada de la democràcia. L'ingrés a la UE va suposar una quantiosa arribada d'inversió exterior i va permetre la consolidació d'una classe mitjana no només urbana, a més de l'extensió de determinades cotes de benestar. No podem obviar el paper anivellador que han exercit les grans polítiques públiques de protecció social, especialment la universalització de la sanitat pública i la generositat en el pagament de les pensions. De fet, els jubilats constitueixen a dia d'avui un dels elements anivelladors més decisius de la societat espanyola, gràcies a les habituals transferències econòmiques que realitzen als seus fills i néts, evitant entre altres coses que moltes famílies perdin les seves cases hipotecades.
Però, alhora que les dades confirmen que Espanya és i segueix sent una societat profundament igualitària, cal preguntar-se pel nostre futur com a país. I és que les raons per a l'optimisme no concorden amb la creixent polarització entre les diferents classes socials. D'una banda, comptem amb la divergència salarial entre els ciutadans que gaudeixen d'un treball estable i els que no. De l'altra, les polítiques públiques de cohesió es debiliten a mesura que els equilibris pressupostaris exigeixen retallades i l'hivern demogràfic plana com una amenaça real. Però, finalment, hi ha una altra dada molt a tenir en compte si considerem el paper modulador que ha tingut la propietat en el repartiment de la riquesa al nostre país. La bombolla immobiliària va dificultar l'adquisició d'immobles, de la mateixa manera que tampoc les polítiques fiscals -i la necessitat de mobilitat laboral- conviden a invertir en un habitatge. És possible que, en un futur més o menys immediat -potser dues dècades, tres com a màxim-, molts espanyols ja no disposin de casa pròpia. L'efecte patrimonial per a les famílies serà notable, sobretot si pensem en l'actual transversalitat dels béns immobiliaris. La nostra riquesa futura dependrà llavors d'altres factors, segurament més volàtils i indubtablement més relacionats amb la nostra formació acadèmica i professional.
Resulta evident que, si volem preservar uns nivells acceptables d'equitat, cal una política d'Estat intel·ligent que enforteixi un Estat del Benestar que fa ja uns anys que ?coixeja. La reforma es fa imprescindible justament per preservar el poc -o molt- que hem aconseguit.
