És la crisi! Durant vuit anys, aquest ha estat el crit unànime de governs, economistes i patronals, dirigit a treballadors i economistes "protestataris". Tot pontificant, els gurus de l'economia mundial -l'FMI, el BCE, el BM- imposaven l'austeritat com a únic remei per superar la crisi. Una crisi provocada pel neoliberalisme econòmic, una corrupció del capitalisme causada per l'avarícia dels grans consorcis econòmics i financers. I, com en tota crisi provocada, sempre n'hi ha uns que guanyen i uns que perden. Però sempre són els mateixos. Uns i altres. I tots els qui negaven cap altre remei que l'austeritat, ara defensen el contrari: ara cal apujar els salaris, encara que poc, no fos que espatlléssim l'"invent". Si el problema era, entre d'altres, la falta de consum, de competitivitat, s'ha arreglat de cop i volta? La solució era l'atur massiu, la rebaixa de salaris, els contractes-misèria? No hi havia mesures per millorar l'economia sense destruir els seus valors socials? Cal matar el malalt per guarir la malaltia?
No deixa de ser grotesc veure Mario Draghi, president del BCE, apòstol de l'austericidi, proposar un petit increment salarial per reactivar l'economia europea, proposar allò que alguns dels grans economistes mundials deien des del començament de la crisi. La solució passa -passava- per incrementar el consum. I com pot pujar el consum si no hi ha diners, sigui perquè es cobra poc o perquè no es cobra res? Però ara, sí. Ara, a més salari, més economia domèstica i més consum. Si corren més diners, a tothom li'n tocarà una part. Mira que era fàcil! Però han trigat vuit anys a adonar-se'n. I mentrestant, uns quants s'han fet molt més rics.
