Bob Dylan no ha superat l'hostilitat inflamada per la concessió del Nobel del 1997 a Darío Fo, oportunament mort fa uns dies per deixar pas al cantautor. Es discutia de nou la qualitat literària del bufó italià, innegable per a qualsevol que estudiï la catarata d'efectes de les seves obres teatrals. Mort accidental d'un anarquistaAquí no paga ni Déu volen a una alçada no igualada per altres premiats amb el guardó. Amb els intèrprets adequats, Parella oberta podria portar la signatura de Harold Pinter.
Vaig gaudir de l'efervescent experiència d'entrevistar Fo. Em va recordar que «la improvisació és una ciència que no s'improvisa», però cada resposta llampegava en una dramatització sense guió previ. «Andreotti és tan exquisit que ningú admetria que consumeix droga, encara que fos sorprès amb un paquet d'un quilo de cocaïna al nas». La dicció era monòtona, però la visualització implicava un xàfec de comicitat.
Fo es despreocupava de la dimensió acadèmica de la seva obra. De fet, repudiava col·legues fúnebres com Tadeusz Kantor. «No m'interessaven les seves obres. Era un dramaturg deleteri, ple de sofriment i desesperança. El seu humor s'impregnava d'aires destru?ctius, mentre que jo sóc mediterrani, estimo la llum i la ironia».
En efecte, les rialles entorpien l'accés del comediògraf a l'Olimp suec, amb permís d'Anatole France. La literatura es pren massa seriosament. De fet, és l'única que ho fa. Riure del poder en clau de Fo era tan digestiu que per força s'havia de concloure que exercia un art fàcil. Pel que fa al tracte personal, s'assemblava a l'anarquista autoritari que no del tot casualment va emparentar amb Agustín García Calvo. Sempre tenien raó, desplegaven la intel·ligència com una arma de dominació.
Ningú narrava com Fo. La seva capacitat exploratòria de les contradiccions de les versions oficials desarmava el discurs preponderant, mentre desfermava esclats a la platea. Si has gaudit de la seva interpretació coral d'un sol home de l'atemptat d'Ali Agca contra Joan Pau II, es desarmen totes les prevencions contra l'evidència d'una falsificació interessada dels fets. Afrontava l'entrevista com un assaig, només es distreia amb picardia cada vegada que al seu costat passava una dona. La seva esposa Franca Rame s'indignava en comprovar que el seu nom apareixia en els cartells amb tipografia més modesta. Vaig conèixer el diable, i reia.
