Paciència

Escric aquestes línies a menys d'una hora que comenci el debat d'investidura i la segona votació de la setmana que permetrà que Mariano Rajoy sigui elegit president del Govern espanyol. La sessió s'acabarà cap a les nou i, aleshores, ja he d'haver entregat aquest dietari a la redacció del diari. Escric, doncs, entre la dimissió de Pedro Sánchez, que deixa l'escó i inicia la batalla dintre el PSOE, i la tarda-vespre d'eufòria del PP. Avui -per ahir- la portada del Financial Times regala una foto a Rajoy i afirma: "Ha cimentat la seva victòria aconseguint el que volia a través de la paciència. I no és el primer cop en la seva carrera". La crònica continua a la pàgina quatre, on el corresponsal del FT analitza els perills i la cruïlla que afronta el socialisme espanyol. Un any d'inaccio política, un intent seriós de construir una alternativa per part de Pedro Sánchez, que no ha dit l'última paraula, i una rebel·lió dels poders fàctics contra aquesta alternativa, que va acabar amb l'assassinat (metafòric, és clar) del secretari general en el comitè federal del dia 1 d'octubre. Menys d'un mes ha necessitat el PSOE per girar el rumb del transatlàntic. Ara al socialisme espanyol se li projecta l'ombra del perill de la residualització, com el Pasok grec, o els mals auguris per a la socialdemocràcia alemanya, que té una cita amb les urnes el setembre que ve.

La crisi d'identitat

La gran aportació del socialisme dels segles XIX i XX va ser la construcció de l'Estat del Benestar i la canalització de les demandes i anhels del moviment obrer. Avui, l'Estat del Benestar -educació, sanitat, serveis socials, universitat...- està assentat alhora que sotmès a una revisió sobre la seva sostenibilitat (el debat sobre el finançament de les pensions ha de començar ja; no es preocupin que no s'acabarà el sistema de jubilació amb prestació pública). Així mateix, avui els sindicats exerceixen una funció de representació social menys vibrant i intensa que en el passat. Així, la socialdemocràcia es troba en un veritable moment de cruïlla. Veu a la seva esquerra el que diu i representa Podem, i no s'hi sent gens representat, ans al contrari, fortament impugnat i criticat. Mira l'opció de modular les polítiques de dretes des de la força de l'aritmètica parlamentària, i li fa fa basarda veure els resultats d'aquestes col·laboracions que el poden convertir en soci menor. Crisi profunda, com la que viuen tots els espais ideològics clàssics.

Els partits de la por

Estem immersos en un procés d'internacionalisme globalitzador liberal. I aquest procés es pot i s'ha de fer millor. La resposta no és atacar i votar en contra del tractat de lliure comerç Unió Europea-Canadà (el CETA) sinó mirar la lletra petita de les 1.600 pàgines del tractat i prevenir dels tribunals d'arbitratge i d'altres debilitats de la seguretat jurídica i l'Estat de Dret. Però en la reacció de la por, s'hi ajunten el trumpisme rampant, el populisme proteccionista d'esquerres, els moviments antiimmigrants i el retorn a valors de replegament. Potser el cas més xocant són les pors que van emergir a Gran Bretanya en el debat i votació del referèndum del Brexit. Era impactant veure ciutadans britànics de passaport, d'origen paquistanès -herències de l'antic Imperi-, blasfemant dels "immigrants que ens prenen els llocs de treball" que al Regne Unit se centren molt en els treballadors blancs i catòlics polonesos. La por va triomfar. El replegament. No és pas la solució. La Gran Bretanya veurà aviat la factura de la decisió del camí de la por. Per tant, la resposta a la democràcia liberal és més democràcia liberal i no pas populisme antiliberal. El creixament econòmic s'ha estès, que ho preguntin a milers de milions d'asiàtics; però al preu d'un empobriment de les classes mitges occidentals, una fuga de joves que van a treballar més enllà de les seves fronteres i l'impacte de la computerització en algunes feines del sector terciari. Així doncs, s'entén que els que ho passen més malament aquí i veuen com als responsables de la gran crisi financera de 2007-2008 els ha sortit tan barat el preu de la irresponsabilitat, puguin expressar el seu malestar amb opcions que expressen més irritació, i ira, que no pas aporten solucions.

Islàndia, per exemple

Islàndia és un país llunyà d'una bellesa única, del tot recomanable, amb 320.000 habitants. Ni al pic de l'estiu fa una temperatura que permeti deixar un jersei. Islàndia, ahir, va celebrar eleccions. Ho he seguit de prop perquè tinc un amic, Karl Gardarsson, que és diputat i es presenta a la reelecció pel districte nord de la capital. En la seva vida anterior, Karl va ser el periodista analista polític més reconegut del petit país. Els pocs titulars que ens han arribat diuen que el Partit Pirata guanyarà les eleccions. No és pas així. El Partit de la Independència tornarà a guanyar les eleccions. Però després es necessitaran coalicions. I és cert que el Partit Pirata es pot enfilar del 5% dels vots a un 15% o una mica més. Què han de fer els partits clàssics davant el vot de protesta del Partit Pirata? Entendre el missatge i intentar integrar tot el que de bo proposen i entrar en un debat obert, franc i sense apriorismes. Així es fa un govern liberal inclusiu (frase que repeteix Hilary Clinton constantment en la recta final de les eleccions). Islàndia va viure una profunda crisi bancària -per descontrol- que va deixar 4 mil milions pendents de pagament als bancs britànics. I el primer ministre va dimitir el passat estiu perquè la seva dona apareixia amb un compte corrent a Panamà. Havien pagat els impostos corresponents en el seu país, però el retret ciutadà va ser sever. Un exponent que la internacionalització global de les societats liberals necessita afinar molt més els controls i la trasparència.

En poques hores sabré si el meu amic Karl Gardarsson ha estat reelegit diputat. Mentre escoltaré els aplaudiments d'una bancada popular eufòrica per haver aconseguit el que sembava impossible: la reelecció de Rajoy. Tot a través del quietisme i l'administració pacient dels temps. Rajoy es un gran estadista? Un conservador de profundes conviccions? Més aviat diria que és un resistent escèptic que ha tombat mil promeses electorals de PSOE i Ciutadans: mai Rajoy reelegit president. Un mag més que un estadista, podríem dir. Bé, els deixo que ja criden per a l'inici del Ple. Sant Narcís a Madrid. Potser s'han acabat les mosques... Pero hi haurà motius per notar la mosca al nas. Que tinguin unes bones Fires de Girona. Demà, torno!