Mai no sabrà com li agraeixo que ens hagi recordat les "mones esquizofrèniques" de l'amic Ramon Iglesias. Perquè és exactament això el que estava fent al seu article del 5 de novembre passat - de 'mona esquizofrènica' -: tot l'escrit estava dedicat a la seva esquizofrènica recerca del culpable de l´eliminació de determinats (suposats) mèrits de la seva dona a la Viquipèdia, al seu 'malaltís ressentiment' per la reducció del protagonisme de la seva estimada. No ens ensenyi el seu llautó, Torres, que ja sap que "La mona, aunque vista de seda, mona se queda".

Només un cavaller de trist figura, una mena de Quixot del Segle passat, és capaç d'escampar tant verí, tanta mala baba contra els 'molins' que l'amenacen en forma de 'mossegades'. Jo crec que el fet d'haver parlat de les deficiències de l''obra' de la seva Dulcinea, li ha produït una hiperventilació de la que li costa recuperar-se i que l'ira l'ha encegat davant la realitat. Perquè quan l'acuso d'amagar la dada que està casat amb l'autora del malurat llibret que tant promociona, contesta que a l´Alt Empordà tothom sap que són matrimoni. Com si el Diari de Girona només el llegís la gent que el coneix, quan més aviat és a l'inrevés - els que el coneixen fan precisament tot el contrari: evitar llegir-lo com sigui per evitar haver-se de preguntar la resta del dia ´què volia dir´. Almenys això és el que comenten per Figueres - suposo que la mateixa gent que li han explicat que jo volia muntar una sala de festes al Castell de la Trinitat.

Pel que fa el meu presumpte ´ressentiment´ per no haver estat inclòs al catàleg ple d'oblits i errades signat per la seva muller, simplement se l'inventa. I se l'inventa enlloc de respondre perquè no es va incloure a en Juli Soler, únic 'descobridor' del talent d'en Ferran Adrià i l'altre ànima d'una de les empreses empordaneses més reconegudes al món. I això que en Juli és només un exemple de moltes altres deficiències d'aquell 'intent' de crear un Diccionari Biogràfic, que òbviament han sortit a la llum després que l´actual Conseller de Cultura el presentés. Però jo, mai no m'he queixat. Quan jo dirigia una de les discoteques més importants d'Europa (per cert, precisament a Roses, a l´Alt Empordà), donava instruccions molt estrictes als porters perquè la gent estirada, que es creu millor que la resta, no pogués entrar. Així que dubto que en Torres o la seva parella hagin tingut ocasió de conèixer els mèrits del meu treball. Segur que els dels seus fills són molt més importants.

Finalment, he trobat molt pobre el recurs d'intentar desqualificar-me per causa del meu origen, però entenc que no tingui gaires més recursos. Potser ni tant sols arriba a la categoria d'un Quixot i s'assembla més al Sancho Panza, el que munta l'ase.