Segur que molts de vostès han somiat que volaven, i se sentien lliures i lleugers en el somni; i veien passar, sota seu, tan petits com formigues, els detalls del paisatge: els rius, les cases, els camins. Un seguidor estricte de Freud hi veurà senyals de pulsions sexuals; un deixeble de Jung descobrirà l´ànsia natural de l´ésser humà per fugir dels problemes, i trobar un punt de felicitat, encara que sigui al bell mig del cel, fent realitat el somni d´Ícar.

Les tensions, els fracassos, les pors i les batalles diàries apareixen en els somnis, mitjançant símbols: representen sentiments. Com en els somnis, moltes vegades sentim la necessitat de deixar-ho tot, i recomençar de nou. Ens perdem en platges de sorra negra, en paratges llunyans, a on trobar-nos a nosaltres mateixos. Si toca la primitiva, diem; si ho fa la loteria. Vegin el rum-rum de la loteria de nadal, que tots volen conquerir per millorar la seva vida i que aquest any arrasarà segur. Tenim el somni de millorar d´estatus social, a la feina: un somni sa i beneficiós. De superació. Somiar és connectar amb l´infant que vam ser: és jugar a ser un altre. És respirar. És el somni de la victòria, el lema que tenien els Bulls clàssics de Jordan i que els hi va donar tants d´èxits: «no sabien que era impossible, i per això ho van aconseguir».

Existeix un somni obsessiu que arruïna persones i vides. El somni que encarna un Quixot foll que persegueix tota la vida l´impossible. La grandesa de la novel·la de Cervantes és que de Quixots n´hi ha a totes les èpoques. El seu era inofensiu, ocupat en «desfacer entuertos». Però els Quixots d´avui: polítics, personatges poderosos, fanàtics de tot pelatge i condició, són capaços d´arruïnar economies i destruir societats per fer realitat els seus somnis tancats i messiànics. Aquests Quixots negres són la creu de la condició humana que et fa créixer i ser millor. En el camí etern d´intentar estar una mica més content amb tu mateix cada dia, i cada superlluna que et puguis trobar. Ens calen reptes i somnis: fites i metes. Un dels lemes dels seguidors de l´Estudiantes, segurament l´afició més fidel i festiva del bàsquet espanyol, mostra prou bé la nostra complexitat: «la demencia es la madre de la ciencia». És cert. Ens cal un fil de bogeria per estar connectats a la realitat i poder-la capgirar. Però no tanta follia com per viure expulsat del món. Ens cal un xic d´alienació per veure-hi clar, que diria J.V. Foix. Cal que ens movem entre els somnis i la realitat, com els peixos que es belluguen en l´oceà que creuen infinit i inacabable.