Sí, hi va haver un temps que la gent de la meva generació inquieta i que lluitava per la llibertat a Catalunya tenia un pòster del Che Guevara penjat a casa seva. Al costat probablement d'una reproducció del Guernica i d'una foto de la nena posant un clavell al fusell d'un soldat portuguès quan hi va haver la revolució dels clavells de l'any 1974. Ara hi ha algun pallús que diu: com vau poder donar suport a Fidel Castro? La pregunta que faria jo a la gent de la meva generació és: com és que en aquells anys no vau fer res contra el franquisme? I com és que ja us estava bé la brutal dictadura cubana del colpista Fulgencio Batista?

Us ho explicaré. En aquell moment la pobresa i la fam eren per tot Amèrica. Les dictadures eren bestials i es va generar una gran esperança, una gran possibilitat de canvi el M-26, Movimiento 26 de julio, enfrontat totalment al Partit Comunista de Cuba. Sí, no m'he equivocat. Són mítiques per a tota una generació les imatges de les columnes del Che Guevara i la de Camilo Cienfuegos arribant a l'Havana. Van començar a desenvolupar polítiques educatives i sanitàries que van impressionar el món. Al cap de poc temps, fins i tot les dades de NNUU i de l'OMS confirmaven l'èxit d'aquestes polítiques que semblaven quasi un somni. I encara perduren avui.

Què va fallar? En primer lloc les polítiques econòmiques. Un sistema econòmic requereix una certa planificació, sinó és converteix en capitalisme salvatge, però una excessiva planificació i centralització comporta una burocratització que la fa inoperant. I en segon lloc, i la més important, el socialisme no pot existir sense llibertat. Es converteix en un malson. Fa temps que em vaig acostumar a dividir els països en dos, aquells on viuria lliurement i aquells on em detindrien. Si en comptes d'escriure al Diari de Girona escrivís al Granma, el comandante Xargayó fa temps m'hauria fet empresonar. Als Escritos revolucionarios d'Ernesto Che Guevara podem veure que aquella gent pensava que calia utilitzar tots els canals possibles de la lluita cívica, però era conscient dels límits que aquesta tenia en aquells moments. Per aquesta raó calia ser revolucionari. «Tenemos que contestar, una y mil veces, que sí se puede». No és conya, us sona? També diu «Podemos injertar el olmo para que dé peras; pero simultáneamente hay que sembrar perales». Potser la crítica més important a fer és aquesta frase d'una carta a la seva mare «Mis amigos son mis amigos mientras piensan políticamente como yo». Amb el temps van caure amb el que el Che deia «escolasticismos fríos» dels «ladrillos soviéticos». De fet si mireu les fotos veureu que els ulls de Fidel Castro ja fa moltes dècades que es van apagar.