Naixem, creixem, ens relacionem i, no sabem ben bé com, acabem envoltats d'unes persones determinades. En algun front de la teva existència et sents escollint aquest entorn, però en altres casos, en molts altres casos, et veus forçat a cohabitar amb éssers que, si depenguessin d'una disjuntiva prèvia, segurament mai no formarien part de la teva vida. Entre aquests, hi ha gent amb qui simplement no t'entens. Mai no ho has fet ni mai no ho faràs. Són els teus contraris, les teves negacions, palpes el que us diferencia en totes les vostres facetes. En l'estètica, la més superficial, però també en els gustos, en els criteris i en les opinions. No saps com i acabes escenificant una permanent discrepància amb ella o ell, i per més que t'aferris al pacte social per sostenir la vostra relació, ets conscient que mai no aconseguiràs extreure'n cap sintonia. És com si parléssiu llenguatges diferents, visquéssiu en planetes diferents, i a la llarga descobreixes que qualsevol interacció amb aquesta persona et configura una màscara, sovint impenetrable, que et desgasta fins a límits que et costa d'admetre. T'hi has de relacionar sense remei, per vincles professionals, familiars o legals, i al mateix temps ets conscient que, davant una hipotètica apocalipsi, és la darrera persona amb qui voldries sobreviure. Sou com Batman i el Joker, Jacob i el Fum Negre, James Bond i el Doctor No, Ben Affleck i el talent interpretatiu. Agafes aire cada cop que hi coincideixes, perquè l'habitabilitat en el temps i en l'espai t'exigeix una tensió muscular i anímica superior als teus bioritmes. Només tenen un avantatge: la seva existència, a banda de demostrar-te els límits de la teva sobrietat, et permet valorar amb cada cop més intensitat aquelles i aquells amb qui traces una misteriosa però exultant fluïdesa comunicativa. Connectes amb algú, com empès per una força tel·lúrica, i t'adones que tens amb qui treure't totes les màscares. I això és un miracle en temps de xarxes socials, que ens les han multiplicat fins a l'infinit.
