En el seu llibre The Fourth Revolution, John Micklethwait i Adrian Wooldridge indaguen sobre els criteris de qualitat en les polítiques de les administracions públiques i sobre les tendències de futur que marquen alguns països. Els autors se centren en dos exemples antagònics d'èxit: Suècia (i, en general, el nord d'Europa) i Singapur. Democràtic i socialment avançat, el primer; autoritari i gairebé sense Estat de Benestar, el segon. Tots dos segueixen models particulars que no són fàcilment replicables. L'abundància de matèries primeres a Suècia, al costat d'un important teixit industrial, riquesa de capital humà i baixos nivells de corrupció política, subratllen no només la importància del bon funcionament de les institucions -la constitució sueca va ser la primera que va consagrar l'equilibri pressupostari-, sinó també el valor de la sedimentació cultural en un país. Singapur, en canvi, respon a un model diferent pel seu passat colonial i per la condició de ciutat-estat. L'èxit singapurès no es pot deslligar de la llarga ombra de Lee Kuan Yew, que va governar amb mà de ferro durant quaranta anys, forjant el caràcter d'una de les nacions més competitives del món: dures normes morals que poden portar a la presó o a rebre una bona quantitat d'assots si es mastega xiclet al carrer o es dibuixen grafits en els murs o en els vagons del metro; immersió lingüística en anglès perquè els nens es familiaritzin amb la cultura i la mentalitat del comerç i la ciència; èmfasi en el deure de formar-se professionalment i d'estalviar per a la vellesa o les malalties, sense comptar amb el paternalisme de l'Estat; i, en definitiva, un model educatiu els resultats educatius del qual sorprenen tothom. Si els informes PISA serveixen per marcar alguna tendència, l'ensenyament finlandès descriu una perllongada caiguda cap a una terra de ningú mentre Singapur segueix al cim. El nou mite escolar es diu Singapur.
Tres són les claus que expliquen el seu èxit: la qualitat del professorat, l'exigència als alumnes i un currículum molt pautat que emfatitza més els fonaments que la proliferació d'assignatures. Com en el famós axioma arquitectònic: «menys és més». I, sobretot, és millor si el que es pretén és posar les bases d'un edifici intel·lectual que ha d'anar consolidant amb el temps. Un exemple clar el trobem en el currículum que fan servir per ensenyar Matemàtiques a primària, els primers cursos de les quals acaben d'aparèixer en castellà gràcies a la feina editorial d'una petita empresa navarresa, Polygon Education, i l'obstinació del professor Pedro Ramos, autor d'un bloc imprescindible per a la didàctica de les Matemàtiques: Més idees, menys comptes. Enfront de la pseudociència pueril de les intel·ligències múltiples per citar una teoria en voga entre els que es dediquen a Espanya a elaborar llibres de text, la lògica lenta i gradual de Singapur resulta aclaparadora. Menys conceptes però ben assimilats obren el camí a una major abstracció en els cursos següents.
De Suècia a Singapur, els models d'èxit il·lustren solucions diferents a problemes complexos. El relatiu triomfalisme amb què el govern espanyol i les diferents comunitats autònomes han acollit els últims resultats de l'informe PISA ens alerta dels riscos d'un escapisme que no té en compte la fragilitat que corroeix una societat, la nostra, indiferent o fins i tot desdenyosa vers l'excel·lència. Europa en general i Espanya en particular necessiten millors polítiques públiques. I, encara que per descomptat l'autoritarisme asiàtic no pot constituir un exemple a seguir, els seus resultats acadèmics han de portar-nos a considerar què fem pitjor que ells i per què. En realitat, no ens falten mitjans ni informació per aconseguir-ho.
