Es ben conegut que la història l´escriuen habitualment els vencedors. Tant els textos històrics pròpiament dits com molts articles als mitjans de comunicació estan plens de subtils o explícites manipulacions de la realitat, de vegades per acció, altres simplement per omissió. Gairebé sempre a favor dels vencedors, que en l´àmbit internacional i des de la segona guerra mundial, però encara més des del final de la guerra freda, vol dir Estats Units (EUA) i aliats, països que avui dominen bona part de les grans empreses mundials de la comunicació.
Una primera mostra de manca total de neutralitat la tenim al voltant de la segona guerra mundial. Ningú o gairebé ningú gosa dubtar avui de l´existència de l´holocaust, un crim sense precedents per part de l´Alemanya nazi contra el poble jueu i altres minories i dissidents polítics (comunistes, homosexuals, gitanos...), sens dubte el genocidi més gran del segle XX. Però alhora alguns historiadors consideren els bombardejos nuclears nord-americans de Hiroshima i Nagasaki com un mal menor inevitable, en comptes de qualificar-ho com el que realment és, un altre dels més grans genocidis de la història. Auschwitz, Mauthausen, Hiroshima o Nagasaki són tots ells una vergonya per a la humanitat.
El final de la segona guerra mundial també va suposar el naixement de les dues Corees. Per una banda, el règim estalinista de Corea del Nord, amb Kim il-sung i els seus successors, des de llavors un dels màxims enemics dels Estats Units. Per altra Corea del Sud, ferma aliada dels EUA, que va patir una despòtica dictadura amb els generals Park Chung-hee i Chun Doo-hwan entre 1961 i 1987, evidentment molt menys coneguda que la dels veïns del Nord.
El mateix podem dir d´un cert oblit de la massacre provocada per l´exercit britànic, principal aliat dels Estats Units, el mes de gener de 1972 a Derry, Irlanda del Nord, coneguda com a «Bloody Sunday» (el diumenge sagnant). Un oblit similar al del mur de Belfast, que ha separat molts anys la ciutat entre la zona unionista probritànica i la republicana proirlandesa, infinitament menys conegut que el mur de Berlín. I, molt relacionats amb aquests murs, l´oblidada i encara llunyana reunificació irlandesa, en contrast amb els milers de llibres o articles dedicats a la divisió i la reunificació alemanya.
També es parla cada any molt àmpliament de l´aniversari de l´intent de cop d´estat de 1991 contra Mikhaïl Gorbatxov, que va acabar provocant l´enfonsament de la Unió Soviètica i de tot el bloc de l´Est com si fossin les peces d´un dominó. Però es parla ben poc de l´aniversari de l´anomenat «cop institucional» (sic) que dos anys més tard, el 1993, va ordenar Borís Ieltsin, llavors ferm aliat dels Estats Units, amb les impactants però molt poc conegudes imatges dels tancs i altres vehicles blindats assaltant i bombardejant el Parlament de la Federació Russa, que qüestionava la seva autoritat i que va provocar centenars de morts.
Encara a la Unió Soviètica, molts textos ens parlen del gran triomf per a la llibertat que va representar la seva desmembració durant els anys 1990 i 1991, amb la secessió de Geòrgia, Bielorússia, Ucraïna o les repúbliques bàltiques, entre altres. Però al mateix temps, es considera un «triomf de la llibertat» la derrota dels secessionisme als Estats Units entre 1861 i 1865 per part dels estats que van proclamar una nova Confederació independent (Geòrgia, Florida, Alabama, Luisiana, Texas, Virginia, Arkansas...), i que va portar a la guerra de Secessió. Curiós contrast entre la Geòrgia americana i la Geòrgia soviètica.
Tampoc s´esmenten gaire sovint les desenes de milers de morts que han provocat, directament o de manera indirecta, les ocupacions o intervencions militars dels Estats Units i els seus aliats a l´Afganistan des de 2001, Iraq des de 2003 o Líbia des de 2011, multiplicant enormement les víctimes que es produïen abans de la intervenció per part de règims evidentment repressius.
Per acabar aquest breu recull, tampoc interessa esmentar excessivament el genocidi que practica Israel, un altre dels grans aliats dels EUA, contra el poble palestí. Tan sols des de l´any 2008 han mort prop de 4.000 palestins, la majoria civils, en els bombardejos de l´aviació i els carros de combat sionistes, entre ells nombrosos nens, dones i persones d´edat avançada, en una injusta i desproporcionada represàlia per atacs de grups armats palestins en els que varen morir, durant aquests anys, prop de 100 israelians, la pràctica totalitat militars. L´ocupació de Palestina per l´exercit hebreu i l´expulsió progressiva dels seus habitants ha culminat en un nou i immens mur de la vergonya, evidentment també molt menys conegut que el de Berlín.
