El dia 1 de desembre va ser presentat, i difós en les xarxes socials, el «Document de Conclusions assolides pel Grup Fide, sobre una nova ordenació legal consensuada del treball i de les relacions laborals», en el qual s´advoca per l´establiment d´ un nou marc legislatiu laboral. El grup ha estat coordinat per la professora Mª Emilia Casas Baamonde, i integrat per un bon nombre de prestigiosos professionals del món jurídic, econòmic i sociològic, des del jurisdiccional a l´acadèmic universitari, juntament amb la presència de qualificats membres de l´advocacia i responsables de les relacions laborals i recursos humans d´empreses significatives, sense oblidar la participació de persones que treballen a l´Administració.
El document és molt més que una simple constatació d´allò que ja existeix i amb afegits de com s´hauria de procedir a la seva modificació. En només quinze pàgines es formulen un seguit de propostes que certament suposarien, de dur a bon port, un autèntic canvi normatiu, «un nou marc legislatiu laboral» tal com diu el títol del text presentat, cosa que demostra un cop més, dit sigui incidentalment, que no importa la quantitat sinó la qualitat de qualsevol proposta. Es tracta, a parer meu, d´un document d´obligada lectura i que hauria d´inspirar el govern, les forces polítiques parlamentàries i els agents socials en la seva recerca d´aquest nou marc legislatiu de l´any 2017 del segle XXI, 38 anys després de l´aprovació de la Constitució i 37 de l´aprovació de la Llei de l´Estatut dels treballadors; períodes de temps, en els quals la vida laboral, influenciada per canvis polítics, econòmics i socials (assenyaladament els tecnològics) ha canviat molt, encara que bé és cert que s´ha mantingut substancialment l´estructura mestra de la relació jurídica laboral, la que vincula una part, ocupadora, i una altra, treballadora, en el marc d´un contracte de treball.
El text conté 55 conclusions, cinc de caràcter general i cinquanta de relatives a diverses àrees temàtiques de la legislació laboral, com són contractació, negociació col·lectiva, flexibilitat interna, acomiadament, i representació i participació dels treballadors en l´empresa (ha quedat fora l´àmbit de la Seguretat Social). Es tracta d´un «minitractat o manual de Dret del Treball», i cadascuna d´elles, o l´agrupació efectuada per blocs temàtics, podria merèixer un article monogràfic.
De les primeres, em quedo amb la seva petició que el nou marc de relacions laborals proposat sigui el resultat de l´acord entre totes les parts interessades i afectades, és a dir que sigui producte d´«una ordenació consensuada»; igualment, i ho destaco per l´ordre en què apareixen els termes utilitzats, que aquesta nova ordenació tingui l´objectiu, o potser hauria estat més correcte referir-se als objectius, de «l´ocupació, de la feina de qualitat, de la productivitat i de la competitivitat». En efecte, és un bon punt de partida que el primer terme utilitzat sigui el de «ocupació», seguit del «treball de qualitat», per passar a continuació als més econòmics de «productivitat i competitivitat». Si comparem aquest inici amb el preàmbul de la Llei 3/2012 de 6 de juliol, la norma més important de la reforma laboral iniciada el 2012, comprovarem les indubtables diferències entre un i altre, ja que el segon feia una cant als aspectes econòmics i subordinava a aquests les qüestions més estrictament laborals.
També és oportú destacar que el debat efectuat en el si del grup no pot deslligar-se, i així se subratlla encertadament, d´aquells que tant en el pla acadèmic com professional s´han obert a altres països de la Unió Europea sobre la situació de la legislació laboral després del període de crisi iniciat el 2008 i que ha convulsionat els fonaments de les relacions de treball i ha posat en dubte quin és l´àmbit d´aplicació de la norma legal i la convencional, és a dir l´Estat i dels agents socials, la seva regulació i conformació. Sense dir-ho expressament, però intueixo que ha estat en el debat, el grup planteja la necessitat de «recuperar» la importància de la legislació laboral en un nou marc econòmic i financer, a fi de protegir tant a les persones treballadores com per a garantir certeses jurídiques i estabilitat social a les empreses.
La legislació laboral espanyola està emmarcada, així es recorda expressament, «en l´àmbit de la Unió Europea», pel que ha de prendre en consideració la seva normativa i la jurisprudència, cada vegada més important, del Tribunal de Justícia, combinant adequadament una regulació laboral que garanteixi els drets individuals i col·lectius amb la necessària ordenació de la competitivitat empresarial, i també tenir present que el marc normatiu ha de prestar igualment atenció al d´altres estats europeus amb els quals «ens relacionem més directament i amb els que competim».
Molt educat en les formes, contundent en el fons, fins i tot sense citació expressa de cap norma, el document critica la legislació aprovada en els últims anys. Ara bé, la crítica no versa sobre els seus continguts, a això es referirà a cada bloc temàtic, sinó sobre la qualitat tècnica de les normes, per a les quals es demana que sigui «alta», com a element clau de seguretat jurídica i evitar litigiositat; per si no fos suficient amb una reflexió general, el text no dubta a defensar, amb ple encert al meu parer, que «ni tan sols les normes d´emergència han de prescindir d´aquest predicat». Referent a això, no hauran estat ni una ni dues vegades, sinó bastants més, les correccions d´errors que han estat necessàries publicar poc després de l´aprovació de Reals Decret-Llei, de vegades amb canvis no merament formals sinó també rellevants.
Concloc. Seria desitjable que el nou govern, per convicció o per necessitat, sigui receptiu a aquestes propostes, i que no s´enroqui en les seves tesis de l´important creixement de l´ocupació que derivaria al seu parer de la reforma laboral iniciada el 2012, perquè no crec que siguin del mateix parer el gran nombre de persones contractades a temps parcial de manera involuntària, o els contractats per dies o períodes inferiors al setmanal, o aquells que cobren salaris per sota dels mil euros; és a dir, tots aquells als quals no els ha arribat, ni té aparences d´arribar-los si no hi ha un canvi de polítiques econòmiques i socials, la tan esbombada recuperació.
