Molts dels processos de modernització en la societat espanyola han sorgit com a actes de despotisme il·lustrat, és a dir, impostos de cap a peus. Així va succeir amb les conseqüències inicials a l´ingrés a la Comunitat Econòmica Europea que, per exemple, van transformar el nostre sistema fiscal i van introduir les directives comunitàries. La posada en marxa de la moneda única va ser una decisió governamental, els resultats de la qual disten de ser clars però que han modificat segurament per sempre la manera de desplaçar-nos i de comerciar a Europa. Moltes de les reformes legislatives de Rodríguez Zapatero relatives a usos i costums van ser rebudes amb recel, escepticisme i fins amb crides a la desobediència: així la prohibició del tabac en bars, restaurants i centres de treball o fins i tot el carnet per punts. Aznar -per exigències de Pujol- va retirar la mili obligatòria i, alguns anys abans, els governs de Felipe González van imposar l´ús del casc en conduir una motocicleta o del cinturó de seguretat en els cotxes -un gest simple i que salva anualment milers de vides però que, quan era jo nen, es percebia com una excentricitat innecessària-. La modernització d´una societat es porta a terme en totes direccions: també de dalt a baix. Sobretot quan, com passa a Espanya, hi ha determinades pràctiques que s´han imposat en contra del sentit comú i que arriben a afectar-nos a tots.
Així, el marc laboral al nostre país desvirtua completament el funcionament de la societat, per crear una distinció de classe entre els que gaudeixen d´horaris privilegiats i la resta. Si els primers poden accedir a una infinitat d´activitats formatives -que acaben afavorint la seva empleabilidad- i d´oci, els segons no tenen cap tipus d´estímul exterior. Si els primers poden preservar la seva vida familiar -a més de reforçar, gràcies a això, la formació acadèmica dels seus fills-, els segons no disposen d´aquesta opció. Ni un sol estudi internacional demostra que l´excusa competitiva -treballant més hores es produeix més- sigui certa; més aviat al contrari. Les tecnologies de la informació, d´altra banda, faciliten qualsevol tipus de transició, obrint el ventall de possibilitats.
Malgrat totes les reticències, la proposta de la ministra Fátima Báñez de donar per finalitzada la jornada laboral a les sis de la tarda no provocaria cap tipus de trauma en la societat espanyola. Al principi les empreses es queixarien i els usuaris d´alguns serveis també, però molt aviat els ciutadans ens adaptaríem. Ser europeus també consisteix en beneficiar-se d´uns horaris racionals i d´uns drets -els de paternitat, per exemple- assimilables als de la resta de la Unió. Acabar de treballar a les sis permetria recuperar certa noció d´equilibri necessari: l´entorn familiar sortiria guanyant i l´horari de son seria més folgat. Cal pensar que una mesura tan senzilla milloraria el rendiment escolar dels alumnes, la formació dels treballadors i fins i tot l´estat de salut dels adults, que comptarien amb més temps per practicar esport. Reforçar la societat suposa també fer-la més habitable i humana, enfront de les temptacions de dirigir completament la nostra vida. Racionalitzar el nostre horari de treball forma part d´un horitzó civilitzador que resulta, senzillament, innegociable. I que com més aviat es prenguin mesures -per decret, si cal-, millor.
