Regal de Nadal anticipat per a tots aquells que tinguin una hipoteca amb clàusula sòl, és a dir, el límit per poder baixar l´interès malgrat una genèrica baixada de l´euríbor. El Tribunal de Justícia de la UE s´ha pronunciat: la banca haurà de tornar als clients el total del que van percebre gràcies a les clàusules sòl, el límit inclòs en algunes hipoteques gràcies al qual, tot i la caiguda dels tipus d´interès en el mercat, els particulars havien de seguir pagant «de més».

En el nostre sistema, quan una persona amb un préstec hipotecari, amb una clàusula sòl, obtenia la nul·litat d´aquesta, els tribunals espanyols comptaven amb una normativa que obligava els bancs a tornar el pagat en excés, des del moment mateix de la signatura del contracte fins a la sentència que declarava la nul·litat d´aquesta clàusula.

No obstant això una sentència del Tribunal Suprem d´Espanya va decidir que la devolució del pagat en excés només podia fer-se a partir del maig de l´any 2013, data en què es dicta aquesta sentència, en considerar entre altres coses que encara que les clàusules sòl «resultaven gramaticalment intel·ligibles per als consumidors» el seu caràcter informatiu era insuficient, però al mateix temps va limitar en el temps les compensacions als afectats. Tot i considerar que tenien raó i que els termes eren abusius, el Suprem va limitar a precisament maig de 2013 les compensacions. Tot allò abonat irregularment des de la signatura dels contractes fins llavors no podia ser reclamat. Aquest criteri contradeia la nostra normativa, concretament l´art. 1303 del Codi Civil, l´art. 83 del Reial Decret Legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s´aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris i altres lleis complementàries, i els arts. 9 i 10 de la Llei sobre condicions generals de la contractació. D´altra banda, l´art. 6.1 de la Directiva 93/13 /CEE del Consell, de 5 d´abril de 1993, recull els efectes d´una clàusula abusiva, en disposar que «els Estats membres han d´establir que no vincularan al consumidor, en les condicions estipulades pels seus drets nacionals, les clàusules abusives que figurin en un contracte celebrat entre aquest i un professional i disposaran que el contracte segueixi sent obligatori per a les parts en els mateixos termes si aquest pot subsistir-se sense les clàusules abusives».

Des de llavors, la solució dels tribunals nacionals al respecte no ha estat pacífica, de manera que diferents audiències provincials han dictat sentències que contradiuen el criteri seguit pel TS en establir com a data de referència per al càlcul de les quantitats que les entitats financeres havien de tornar als consumidors un cop guanyat el judici, el dia 9 de maig 2013.

El Tribunal de Justícia de la UE a Luxemburg, en la seva recent Sentència de 21 de desembre de 2016, ha considerat que limitar la retroactivitat de la devolució del cobrat en excés, únicament a partir del maig de 2013, data de la primera sentència del Tribunal Suprem sobre aquest assumpte, amb independència de la data en què es va signar el préstec hipotecari, s´oposa al dret comunitari, el que en la pràctica equival a reconèixer la retroactivitat total des de la signatura del préstec. D´aquesta manera, porta la contrària al Tribunal Suprem espanyol i al dictamen de l´advocat general del juliol, que només concedia la devolució retroactiva del cobrat en excés fins a aquesta data, i assumeix les tesis defensades per la Comissió Europea.

El que ha dit el Tribunal de Justícia de la UE, és que si un tribunal espanyol declara nul·la una clàusula sòl, haurà d´aplicar la retroactivitat des de la signatura de la hipoteca, és a dir, el banc ha de tornar tot el cobrat de més des del principi -i no només des de maig de 2013, data de la primera sentència del Suprem espanyol que declarava nul·les les clàusules de BBVA, NCG Banco i Cajamar.

Aquesta Sentència pot obligar les entitats bancàries a tornar tot el cobrat en excés des del mateix moment de la signatura del contracte de préstec hipotecari, quan un tribunal dicti que una clàusula sòl és nul·la per ser abusiva o poc transparent. I això són molts diners. (AFI ho estima en uns 4.500 milions). Encara hi ha moltes entitats que no han estat condemnades, les més importants de les quals són CaixaBank i Sabadell, que sostenen que les seves clàusules eren transparents i que van informar correctament els seus clients, pel que no haurien de ser nul·les (i lluitaran en els tribunals perquè així els ho reconeguin).

La inclusió de les clàusules sòl a Espa­nya ha estat una pràctica habitual des del començament de la bombolla immobiliària (que va durar des de 1997 fins al 2007). La majoria de les hipoteques que es van subscriure durant aquesta època i posteriorment fins al 2013 tenien un interès variable (fixat per l´euríbor més un diferencial que posa el banc) i en moltes ocasions el banc fixava en la hipoteca un percentatge mínim a pagar pel comprador de l´habitatge (sòl) encara que l´euríbor més el percentatge fixat pel banc fos menor.

Aquesta Sentència hauria d´obligar a donar una solució general sense necessitat que els particulars afectats passin pels Tribunals. Seria el millor per a tots perquè així es resoldria d´una vegada el problema i tant els consumidors com els bancs s´estalviarien molt de temps i diners en advocats. El problema és quina seria aquesta solució. El Govern pot publicar una llei, però les entitats que entenguin que s´han salvat de la retroactivitat total, per no haver estat part en el procediment (recordem que els va ser BBVA, NCG Banco i Cajamar) no acceptaran pagar més enllà del 2013, de manera que probablement recorrerien la constitucionalitat d´una norma que vagi més lluny. Per contra, els consumidors volen recuperar tot el que s´ha pagat de més, com és lògic. Una possible posició intermèdia que apunten alguns és que s´accepti la retroactivitat total -mitjançant una norma o acord- a canvi que els clients compensin als bancs pel tipus més baix de la seva hipoteca que permetia la clàusula sòl ara eliminada.

Segons un informe del Banc d´Espanya que no s´ha publicat, però que va ser citat per les parts a la vista oral, el cost total podria estar entre els 5.000 i els 7.000 milions d´euros per la retroactivitat, que se sumarien als més de 2.500 que ja van pagar. No obstant això, el regulador bancari ha subratllat que la xifra pot superar en una mica més els 4.000 milions, l´impacte potencial de la sentència en els comptes de les entitats financeres, per sota dels 4.500 milions que AFI estimava a l´abril. Aquesta xifra correspondria al cobrat de més entre novembre de 2009 i maig de 2013.

«La declaració judicial del caràcter abusiu d´una clàusula ha de tenir com a conseqüència el restabliment de la situació en què es trobaria el consumidor de no haver existit aquesta clàusula. Per tant, la declaració del caràcter abusiu de les clàusules sòl ha de permetre la restitució de els avantatges obtinguts indegudament pel professional en detriment del consumidor», sosté la Sentència dictada el passat dimecres dia 21.

En resum, que tots els diners, des de la signatura dels contractes en endavant, ha de tornar a les mans dels particulars. Un regal anticipat de Nadal per als denunciants. O d´aniversari, com és el cas d´una de les afectades que ha portat el cas fins a Luxemburg.