Aquests dies molts mitjans de comunicació de tot el món tracten amb gran desplegament el 25è aniversari de la desintegració de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS. Una desaparició en la qual va tenir un protagonisme destacat Mikhail Gorbatxov, un personatge històric tan lloat per una minoria de russos pels quals la democràcia significava molt com criticat severament per un percentatge probablement més elevat de nostàlgics de les que consideren virtuts del passat comunista i dels que consideren que la democràcia russa actual només és formal.

Parlar de minoria i de percentatges és, en qualsevol cas, poc rigorós perquè és molt difícil saber-ho amb certesa perquè les enquestes que es difonen poden estar esbiaixades o simplement equivocades, com hem vist i comprovat repetidament en els últims anys amb les que tenen relació amb la política, tant a Europa com als Estats Units.

Abans que l'URSS desaparegués i caiguessin en picat els règims comunistes europeus que encara quedaven en peu, la República Democràtica Alemanya havia estat pionera en el començament de la fi del comunisme europeu polaritzat entorn de Moscou. Va ser a Leipzig i a Dresden, dues ciutats que he visitat en els últims anys i en les quals he parlat amb els seus habitants de diferents edats, on el comunisme europeu va començar a esquerdar-se.

Aquelles esquerdes van tenir molt a veure, segons els meus interlocutors, amb la manca de dues llibertats: la d'expressió i la de viatjar, que van ser les dues reivindicacions que els dissidents del règim van enarborar per bandera des de l'església de Sant Nicolau de Leipzig en les seves setmanals reunions i protestes de carrer, cada vegada més concorregudes pels qui desitjaven aquells canvis.

El Mur de Berlín va caure per la passivitat dels màxims dirigents de la RDA, que es van trobar que a Moscou havien deixat d'imposar-los la repressió com a norma i els van dir que prenguessin ells mateixos les seves decisions. I no les van prendre, la qual cosa ja va ser una decisió, i la passivitat va animar uns quants valents a començar a trencar físicament el mur i passar al Berlín occidental, lliures.

En les converses amb alemanys orientals he detectat alguns fets que coincideixen amb les anàlisis i opinions que alguns exdirigents de l'URSS han expressat ara com a resposta a les peticions dels mitjans de comunicació. No en tot, però sí en alguns trets que intento resumir aquí.

En la part positiva de la caiguda del comunisme europeu val la pena escoltar els alemanys que van viure sota aquell règim i que s'assabentaven de les coses, perquè els més joves amb prou feines van conèixer el sistema. Els que van viure com a adults o adolescents sota el sistema repressiu i policial -controlats per la Stasi- destaquen l'anhel de les dues llibertats que ja he esmentat: d'expressió i de viatjar. La d'expressió era mínima, i de la viatjar, molt reduïda. Hi havia viatges, sí, però molt limitats: dins del bloc oriental, a les platges de Bulgària per exemple, i fins i tot algun creuer rus al qual solament podien accedir fidels i lleials quadres dirigents del PC. Després, va ser Mallorca la primera destinació occidental que va acollir turistes alemanys orientals en els anys del canvi: uns deu mil van viatjar de franc a l'illa convidats pel Govern balear en una acció promocional que va donar molts rèdits.

En la part negativa de la caiguda del Mur i de la posterior desintegració de l'URSS he trobat matisos diferencials, encara que hi ha un element en el qual coincideixen gairebé tots: en aquells temps tothom tenia feina i tothom estava segur que no es quedaria sense feina, mentre que ara impera un capitalisme liberal i corrupte que ha permès enriquir-se fins a límits descomunals els més llestos i ben relacionats amb aquells dirigents comunistes que de comunistes poc tenien, mentre que molta gent està sense feina i en situacions de pobresa i de mendicitat. Això és més evident a Rússia que a Alemanya i els altres països que van ser satèl·lits de Moscou. I hi ha un altre aspecte que molts destaquen: s'ha degradat molt l'educació i la cultura en general. L'ensenyament ja no és el que havia estat i la cultura s'ha mercantilitzat.

Acabo aquest comentari amb èmfasi en dos aspectes de geopolítica que per simplista que pugui semblar no solament afirmen els qui van viure sota el sistema comunista: llavors, el bloc comunista de l'URSS servia de contenció als abusos del capitalisme occidental encapçalat pels Estats Units i l'anomenada guerra freda servia d'equilibri i de fre a certes actuacions desestabilitzadores dels governs en tercers països. Avui es respecta menys els altres països. I el capitalisme més salvatge s'ha estès per tot el planeta -excepte Cuba- i on té els seus aspectes més punyents és en la teòricament comunista Xina i en repúbliques europees i asiàtiques que van formar part de l'URSS.