Un Trump va molt atrafegat signant decrets hostils i tuits ofensius i regala diàriament temes de reflexió i de discrepància. És una font d´inspiració per als articulistes, columnistes i presentadors de programes de debats de les ràdios i televisions. Un pou inesgotable d´aigua tòxica. Quin tragí literari ens provoca aquest home de llautó daurat sortit del cinema de Hollywood més carrincló, fals i passat de moda. Alguns encara se´n fan creus, que un personatge com aquest sigui l´amo del món. Cert que la Hillary Clinton va arramblar més vots populars que ell (uns tres milions) però com que es regeixen per un sistema electoral del segle XVIII que no volen actualitzar, el resultat final per estats, per demarcacions de votants, ha beneficiat Trump. És tan difícil d´entendre la seva aritmètica electoral que fins s´ha assegurat que no ha de sorprendre que els Estats Units sigui el país amb més premis Nobels perquè l´estatunidenc talentós que ha estat capaç de desxifrar-lo esdevé a l´acte candidat al màxim reconeixement intel·lectual, científic i literari.
Però en què pensaven els estatunidencs quan van votar Trump? Pensaven en tres coses senzilles: la classe mitjana s´ha depauperat, la immigració hispana i oriental no els és agradable, especialment si són de religió musulmana, i la necessitat urgent de sentir-se de nou orgullosos de ser la primera potència universal. L´odi racial i xenòfob el dirigeixen més als asiàtics, hispans i musulmans que no als negres, amb qui, alguns, mantenen una actitud caritativa i de justícia, altres; al cap i la fi les persones més sensibles i responsables saben que si els negres resideixen als Estats Units és perquè ells els hi van ficar després d´anar-los a caçar al continent africà; els esclavitzaren i explotaren i per aquesta raó han contret un greu deute moral històric per rescabalar la dignitat humana dels afroamericans.
Potser cal afegir a l´èxit d´en Trump la mala candidata presentada pels demòcrates, una dona molt estirada i molt odiada per molta gent, inclús per dones que no li perdonen que va ser una bleda amb totes les vel·leïtats sexuals d´en Clinton, el seu marit. El bon rotllo dels demòcrates era per als partidaris de Trump només retòrica «bonista» a l´estil Obama, una pèrdua de temps i el que convé de veritat als EUA són cops de puny a la taula, un govern fort i executiu republicà en mans d´un fanfarró de pell blanca i milionari. Trump personifica el més pur estil de vida americà, indiferent al món, si li han de llogar l´exèrcit tindrà a punt el setè de cavalleria per cometre qualsevol genocidi i sense cap mala consciència tornarà a casa victoriós i desfilarà per l´avinguda del Capitoli.
És un hàbit polític en les democràcies anglosaxones que s´estengué a moltes altres, donar al nou govern 100 dies de gràcia, de no agressió per part de la premsa ni de crítica acerada per part del partit de l´oposició. L´origen d´aquest hàbit periodístic és francès, emprat pel comte de Chabrol, que l´aplicà al rei Lluís XVIII. El president no és un personatge anodí i així com a altres presidents se´ls concedeix el període dels 100 dies de gràcia, com que ell començà a ordenar al cap d´un dia de ser elegit moltes persones també es posaren a criticar-lo. No és indiferent a ningú i fins els nens petits ja saben que existeix un Trump cridaner, excitable, iracund, que presideix els Estats Units. La seva popularitat és indubtable. Fins la premsa sensacionalista s´ha encruelit amb ell perquè en la presa de possessió es podia contemplar la seva muller al seu costat més que resignada, disgustada (és el que manifesta el llenguatge no verbal). Aquesta actitud d´incomoditat també s´evidencia a l´hora de ballar el My Way d´en Frank Sinatra, una lletra que lliga bé amb el tarannà capriciós i egoista del nou president. Tanmateix als EUA hi ha una tradició de magnicidis que provoquen estupor col·lectiu universal.
La fascinació per la lluentor ostentosa d´en Donald Trump i la seva organització administrativa militar evoca el gran imperi sacroromà, els millors cèsars de la Roma esplendorosa. Governa a cops d´impulsos xops de prejudicis ideològics i odis racials i religiosos. A la seva manera, My Way.
Probablement de petit s´empassava amb fruïció les cintes barroques de Cecil B. De Mille que dirigí Rei de Reis, Cleopatra, Sansón y Dalila, Els deu manaments, etc. Un cinema que recrea la més pura estètica romana, cursi i embafadora, resplendent. En Trump volia ser a l´hora gladiador, l´auriga, els cavalls, el Cèsar i la dona del Cèsar.
El color ros brillant dels cabells d´en Trump és un senyal diví. El color groc en la psicoanàlisi és el color del diner i en el món anglosaxó la premsa groga és la del cor i això sí que li agrada. Res més afalagador pel seu gros jo, res millor que veure en Trump a la televisió fent de Trump i del J.R. de Dallas exhibint la cara de fer por.
Oscar Wilde assegurà que la natura imita l´art i en el cas d´en Trump és evident. Tot ell és una còpia del cinema de baix pressupost. La seva biografia recorda La conjura contra América (2004) de Philip Roth, que explica la història d´un personatge famós, sense cap altre mèrit, que a l´any 1940 es presentà com a candidat amb el fulcre del Partit Republicà. Va fer una ferotge campanya patriòtica, racista i antisemita i fou nomenat president. Un xitxarel·lo que admirava l´autoritarisme i el racisme d´en Hitler. El crític literari del The New York Times així va descriure el llibre: «Una novel·la terrorífica, sinistra, absurda, onírica i ensems esgarrifosament plausible». Aquí el tenim, es diu Donald Trump.
