La ciutat perduda, la recuperada i la imaginada. La caiguda del temps i gràcies a unes broques petites, abans analògiques i ara digitals certifica la insensatesa d´estar viu i d´escriure. El passar dels anys fixa antigues impressions, detalls i estrips que retornen com veritats inqüestionables. Queden encara poetes maleïts i okupes i punkis de cinquanta anys. Revolucions amortitzades -sempre ens quedarà Amsterdam o Berlín. A Girona hem vist com es desglaçaven utopies, hem seguit com es configuraven idees atractives, hem estat arran o dalt de l´escenari gironí contemplant i, de vegades influint, en la metamorfosi de la bèstia. Tota ciutat és un monstre. Tot depèn de la cura amb què se´l tracta. No és només un lloc on els polítics s´atreveixen a fer intervencions interessants o autèntics desastres. L´animal sempre pot anar a pitjor, pot esdevenir un depredador, un carronyer o, ai las!, la força que la naturalesa, malgrat pedres i les terribles històries de la història, focalitza una visió antiga -humanista. El poder en vistes a convertir els habitants en gent, ciutadans de categoria. Dignitat.
En l´època moderna he vist una mica de tot això. Al capdavall, Girona és una ciutat que creix gràcies a mantenir la idea d´ordre. Aquest concepte és de fons calatge, un senyal identitari que sense perdre el sentit últim de l´origen no s´aventura ni en utopies ni tampoc en massa aventures forassenyades. El temps viscut i l´actual marca el territori de la perifèria. Potser en una ciutat comunista o anarquista no existiria aquest territori.
Girona ha crescut culturalment, el teatre i el turisme formen part de la cultura, els negocis i les fàbriques també. Res no s´ha de comparar amb res sinó que en cada època hi ha d´haver gent inquieta en contra del poder. Utilitzar-lo amb seny conservador o revolucionari és complicat però també necessari. Els temps actuals demanen construir una vida millor gràcies a la bestiesa de la democràcia. La democràcia oficial, com tot en la vida, és perversa, no gens perfecta i plena d´incongruències. Girona ha construït un segell propi. Podria ser una altra cosa, però no ho és, no parlo des del desencís -quan als divuit anys hi vaig arribar vaig entendre que no canviaria- sinó en el que s´ha convertit.
Un cop caigut l´imperi soviètic, l´esquerra d´arreu ha anat de mal borràs. Algú es pot emmirallar en algun estat anarquista? El progressisme -concepte caigut en desgràcia- ha de trobar escletxes en una societat que defensa la certesa de l´immobilisme. La Girona del quart quinquenni és una societat més lliure i desproveïda de prejudicis que la que vaig conèixer als anys setanta. Hi van ajudar els artistes. A mesura que l´ordre dels nous revolucionaris volen imprimir un nou caràcter a la ciutat aventuro que hauria de ser una lluita, a l´hora, directa i també subtil. Política d´equilibri, al capdavall.
