Robespierre.

Segurament, el judici que va promoure ahir la política noucentista de l'estat Espanyol contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, serà l'inici d'un final. Això s'ha d'acabar aviat, cap a un costat o cap a un altre. Però el que segurament serà, també, és el final d'una manera de fer política des de casa nostra. Sense que sembli massa gironut el dir-ho, la manera de comprendre el teixit polític territorial de Puigdemont no té res a veure, absolutament res, amb el massisme més ranci. I ja sé que als que senten la bravada convergent en l'herència que ha deixat Mas a l'actual President tota reflexió els semblarà partidista. Però si som honestos caldrà admetre que l'exalcalde gironí guanya per mig cos a l'anterior President. Aprofitant el merder Artur Mas pretén fer créixer el globus de l'èpica personal per seguir prospectant el seu futur polític. Que en públic especuli sobre que una possible inhabilitació quedarà en res si Catalunya esdevé estat independent és més que lleig, és un insult. Se me'n refot el futur polític d'Artur Mas. Francament. El seu temps ha passat i amb ell tota una política catalana que no voldria arrossegar en la construcció d'un país nou. Molt diferent és l'obligació moral que tenim els que vam sortir a votar el 9N, o a fer cadenes humanes cada 11 de setembre, a fer costat al president del nostre país. L'atac frontal a les conviccions meditades de milers de demòcrates no es pot deixar sense resposta. I aquesta resposta hauria d'estar liderada per arguments raonables, la visió d'un nou estat de coses molt més social i la garantia en la protecció de les llibertats individuals i col·lectives. Sense el llastre dels oportunistes reconvertits a la llum en el temps de descompte, com qualsevol Sant Pau caigut del cavall, és probable que Puigdemont aconsegueixi sorprendre fins i tot als més suspicaços.