El febrer de 2009 Rodrigo Rato conferenciava a mil euros per minut. L´exdirector gerent del Fons Monetari Internacional no havia albirat la crisi mundial però això no li impedia que fos el tema de la seva conferència. Valent i desinteressat, l´assessor internacional del Banc de Santander va assegurar: «El mercat es va equivocar, va menysvalorar el risc i és imprescindible una intervenció pública per contrarestar la crisi». Així es parla, Rodrigo!
Les seves declaracions deien el que s´espera en aquests casos, com quan es contracta Bustamante per Sant Valentí. Quan hi ha prosperitat, el mercat no s´equivoca, i quan hi ha crisi, els diners públics ha d´acudir a salvar el privat. Els que es vanten de saber comprar i vendre i de cobrar puntualment els seus serveis li pagaven a mil euros el minut de mendicitat pública, que no demanava per a ell, demanava per al mercat, que més trist és treballar. Mil euros el minut és una quantitat amb la qual no retribuirien mai un minut de poesia elevada, humor precís o pensament revelador. Llavors ja no pagaven a mil euros al mes d´una persona d´uns trenta anys amb carrera, màster i 12 hores diàries de treball. Quan Rato va demanar per a ell, li van donar Bankia. Quant val Rodrigo!
Rato va parlar en blanc, encara que el que té valor d´aquesta gent és quan parla en negre, sense que se n´assabenti l´Estat. Sabem que Rato va pidolar en blanc a mil euros el minut perquè l´Oficina Nacional d´Investigació del Frau estudia si va facturar aquests ingressos a través d´una de les societats mercantils amb què presumptament ocultava rendes i evadia impostos. Pidolava en blanc però anava ennegrint el que guanyava perquè ni un euro per una paraula seva anés a aquest Estat que havia de contrarestar la minusvaloració de risc del mercat que ell no va veure des de l´FMI, que hi és per aquestes coses. Que llest, Rodrigo!
