El passat 27 de gener es va aprovar l'Ordre Executiva del president Donald Trump per la qual es prohibeix l'entrada als Estats Units a nacionals de set països i es restringeix el dret d'asil. L'esmentada Ordre es va començar a aplicar de manera immediata tot i que una resolució judicial aprovada per la magistrada Ann Donelly la va suspendre parcialment a l'espera d'un enjudiciament més reposat de la seva legalitat i/o constitucionalitat. En els escassos dies transcorreguts hi ha hagut multitud de manifestacions ciutadanes contràries a l'Ordre, diverses organitzacions civils, com l'ACLU, l'han repudiat i han començat també els qüestionaments des d'instàncies oficials, com l'Estat de Washington. Caldrà veure què passa, finalment, en els tribunals però el que ja s'ha evidenciat, un cop més, és l'extraordinària capacitat de mobilització de la societat nord-americana i la rapidesa amb què operen els mecanismes constitucionals, tant per part de la Presidència com per part del poder judicial.

No sobraria que, a més de preocupar-nos pels atacs als drets de les persones provinents de la Presidència Trump, recordéssim els que es perpetren en nom del «poble espanyol», representat per les Corts Generals. I estic pensant, per exemple, en la reforma que la Llei Orgànica per a la protecció de la seguretat ciutadana va afegir a la Llei Orgànica sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social: «Els estrangers que siguin detectats en la línia fronterera de la demarcació territorial de Ceuta o Melilla mentre intenten superar els elements de contenció fronterers per creuar irregularment la frontera podran ser rebutjats per tal d'impedir la seva entrada il·legal a Espanya. En tot cas, el rebuig es realitzarà respectant la normativa internacional de drets humans i de protecció internacional de la qual Espanya és part. Les sol·licituds de protecció internacional es formalitzaran en els llocs habilitats a l'efecte en els passos fronterers i es tramitaran d'acord amb el que estableix la normativa en matèria de protecció internacional».

Es tracta, en primer lloc, d'una mesura amb uns destinataris molt concrets: «estrangers que siguin detectats en la línia fronterera de la demarcació territorial de Ceuta o Melilla mentre intenten superar els elements de contenció fronterers per creuar irregularment la frontera»; en segon lloc, i encara que es parli de «rebuig», no deixa de tractar-se d'una mena d'expulsió, si interpretem aquest últim terme, com fa el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), «en el seu sentit genèric, emprat en el llenguatge corrent (espantar d'un lloc)» (cas Hirsi Jamaa i altres c. Itàlia, de 23 de febrer de 2012); a més, s'està pensant en una expulsió «col·lectiva» (els estrangers que siguin detectats ...), pel que sembla d'aplicació l'article 4 del Protocol 4 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), que, taxativament, disposa «queden prohibides la expulsions col·lectives d'estrangers».

El que siguin expulsions col·lectives va ser definit pel mateix TEDH (assumpte Conka c. Bèlgica, de 5 de juliol de 2002) com «tota mesura que obligui els estrangers, en quant a grup, a sortir d'un país, excepte en el cas de que la mesura s'hagi pres com a conseqüència i sobre la base d'un examen raonable i objectiva de la situació particular de cada un dels estrangers que formen el grup». El TEDH també ha aclarit (cas Hirsi Jamaa i altres c. Itàlia) que «l'objectiu que persegueix l'article 4 del Protocol núm. 4 és el d'impedir que els Estats puguin expulsar determinats estrangers sense abans examinar les seves circumstàncies personals i, d'aquesta manera, sense deixar-los presentar els seus arguments en contra de la mesura adoptada per l'autoritat competent».

Finalment, cal tenir en compte, pel que fa al dret d'asil, que la clau «és saber si hi ha garanties efectives que protegeixin el demandant contra una devolució arbitrària, directament o indirecta» (assumptes MSS c. Bèlgica i Grècia, de 21 de gener de 2011, i AC i altres c. Espanya, de 22 d'abril de 2014). I aquestes garanties operen al marge de si «la línia fronterera de la demarcació territorial de Ceuta o Melilla» és, o no, territori espanyol, ja que qui porten a terme la detecció i rebuig de les persones estrangeres són membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i tenen obligació de garantir-los «tots els drets i llibertats que preveu el títol 1 del Conveni que siguin pertinents en la situació» d'aquestes persones (cas Hirsi Jamaa).

A l'anterior cal afegir dues coses: primera, que el CEDH exigeix als estats que proporcionin als afectats una oportunitat efectiva d'impugnar l'expulsió o la denegació d'un permís de residència i d'obtenir un examen prou exhaustiu i proporcionar les garanties processals adequades per un òrgan intern competent que presti la suficient independència i imparcialitat; segona, que en el cas A. C. i altres c. Espanya, de 22 d'abril de 2014, l'Estat espanyol va ser condemnat perquè quan es tracta d'una expulsió del territori, un recurs desproveït d'efecte suspensiu automàtic no compleix les condicions d'efectivitat requerides per l'article 13 del Conveni. Podem concloure, doncs, que la legislació espanyola no garanteix que les persones rebutjades puguin exercir els drets propis dels demandants d'asil (art. 13.4 de la Constitució espanyola, CE), acudint si és el cas a la tutela dels tribunals espanyols (art. 24 CE) perquè es pugui dur a terme un control de la legalitat de l'actuació administrativa (art. 106.1 CE). En definitiva, que les nostres Corts Generals han aprovat una reforma legal amb seriosos aspectes d'inconstitucionalitat i de ser contrària als tractats internacionals sobre drets humans subscrits per Espanya, el que sembla, si més no, una biga en els nostres ulls d'una mida similar a la que veiem en els de Trump. I això sense parlar de l'acord de la Unió Europea amb Turquia, de la situació dels centres d'internament d'estrangers a Espanya, dels campaments de refugiats a Grècia, Itàlia...