Sí. Rajoy i Puigdemont es van entrevistar. Però va ser inútil. No es va obrir cap via per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Una conclusió lògica, atès els respectius caràcters d´ambdós. Amb Rajoy és impossible dialogar; s´han d´acceptar incondicionalment les seves propostes. No té cintura política, condicionat pel seu tarannà sorrut, la seva formació autoritària i la capacitat de resistència. Li escau la frase de Negrín: «resistir es vencer». L´altre interlocutor, Puigdemont, era circumstancial, ja que l´autèntic protagonista és Artur Mas, un home obsessionat a entrar en la Història com el president que va fer Catalunya independent. Ell, que va passar d´un salt des de l´autonomisme més tebi a l´independentisme més obstinat, però capaç d´il·lusionar mig Catalunya amb un 47,8% dels vots, fórmula condemnada al fracàs. Però fa uns dies va fer una giragonsa, un sorprenent canvi d´actitud: «Creo que existe (una tercera via), pero tiene que plantearla el Estado, no el Gobierno». I aquí sí que té raó Mas. Ha de ser aquest Gobierno, o el proper (aviat), el qui ha de deixar l´immobilisme, ja sigui per convicció política -gairebé impossible- o empès pels dirigents econòmics: s´ha de sortir de l´actual situació.
És qüestió de parlar i anar explorant punts de coincidència, amb acords de diferents tipus que facilitin l´entesa en les temàtiques enfrontades, fins a pactar una consulta -que sí és constitucional- en lloc d´un referèndum -vinculant- que aclareixi on és troba cadascú. Aquí, per saber la força real de l´independentisme, clau per la seva viabilitat, i aconseguir pujar aquell 47,8%. Allí, per assimilar el respecte com a principi democràtic.
