Quin error més bèstia el de la cerimònia d'entrega dels Oscars! És com si després d'un et vols casar amb mi? ella contestés sí, és clar que sí, amor meu!, i quan ell ja tingués els ulls plens de llàgrimes de felicitat visualitzant els tres fills que tindrien en una casa a la Toscana ella digués ai, no, volia dir que no, amor meu, que no ho tinc clar i que em sembla que m'agrada en Manolo, és que m'he posat molt nerviosa i no sé ni què dic, perdona'm. O com si el metge et digués no, no et preocupis, aquest bony que no ens va agradar gens i que havíem de mirar de seguida no és res, oblida-te'n, i quan estàs sortint per la porta de la consulta feliç i a punt de trucar al teu home per celebrar-ho et digués ai, no, espera, és Pérez i no pas López, oi?, ostres, no, perdona, la veritat és que les anàlisis han sortit fatal i haurem de fer més proves. O com si et truquessin per dir-te t'hem donat la feina!, i quan tu preguntes quin dia has de començar et diguessin ai ai, no, espera espera, perdona, que finalment vam seleccionar la persona que va venir després de tu, que ens va agradar molt perquè era molt proactiva, ostres, em sap greu, em sembla que he agafat el currículum que no tocava, ai, els dilluns, eh?, és que encara no m'he pres el cafè i estic ben despistat. Com si la teva dona et digués que us han tocat 100.000 euros a la loteria i camí de l'administració s'adonés que no era un 35, que era un 53, és que sempre els giro, no hi ha manera, m'hi he de fixar més, al col·le em passava igual. Com si al pres li diuen que pot sortir i al final no.

Tan terrible com si la iaia et diu que ha fet ous ferrats amb patates i no, a tu et toquen les bledes, que avui és dimecres, quin cap. A la celebració de la falsa millor pel·lícula hi va haver abraçades, llàgrimes i fins i tot dos discursos amb l'estatueta a la mà! No sé si l'empresa organitzadora es podrà recuperar mai d'aquesta crisi però la veritat és que l'error ha estat monumental. Com a mínim ara sabem que els guardonats realment no saben a priori que guanyaran perquè les reaccions van ser molt autèntiques -i si van fingir es mereixen tots els Oscars al millor actor del món, aquests de veritat.

Però la cosa més sorprenent i que m'ha deixat parada és el paral·lelisme entre l'entrega del premi que no era un premi i el final de La La Land. Igual com a la gala (si no heu vist la pel·lícula i la voleu veure no llegiu més perquè us la puc espatllar) a La La Land hi ha dos finals alternatius: el que és i el que hauria pogut ser, la parella que podria tenir i la que tinc, la ficció i la realitat, la il·lusió i la vida. Com a la pel·lícula, a la cerimònia dels Oscars els actors van tenir el premi i a la vegada no el van tenir, i tots ho vam veure amb els nostres propis ulls: el que hauria pogut ser i el que, en realitat, va ser. No em digueu que no és encara més màgic que La La Land. City of stars, are you shining just for me?, City of stars, there's so much that I can't see...