La mitologia de la dreta americana és senzilla i té molt de la figura del cowboy. No altra cosa va ser Ronald Reagan, un actor amb ganxo electoral i unes poques idees bàsiques sobre el bé i el mal, que va aconseguir aixecar l´alacaiguda autoestima del poble americà. Reagan confiava en la iniciativa privada i recelava de la burocràcia governamental. Reagan parlava en termes morals i creia en un relat nacional que identifica els Estats Units amb el poble elegit. Reagan veia la superioritat militar com el garant definitiu de la pau. Cal dir que el patriotisme americà no és aliè a aquest marc d´interpretació que Trump es disposa a recuperar en forma de pantomima -de perillosa pantomima, caldria afegir.
Trump acaba d´anunciar una forta expansió de la despesa militar americana per als propers anys. La lògica subjacent a aquesta decisió resulta òbvia: un exèrcit poderós apel·la als sentiments d´una nació que, de sobte, se sent insegura. En àmbits conservadors, circula insistentment la por d´una eventual superioritat tecnològica dels nous equipaments militars xinesos o russos. És mentida, és clar, però serveix per alimentar certa atmosfera de decadència americana. La debilitat cibernètica davant l´atac dels hackers russos i xinesos dona suport a aquesta sensació de fragilitat en àrees en què la preeminència militar americana no és tan evident. No obstant això, l´aposta de Trump, a més d´emocional, respon a una motivació indubtablement econòmica. De nou, en aquest imaginari del conservador americà, la debilitat dels Estats Units rau en l´absència de treball estable per a la classe mitjana blanca del país. I aquí les solucions immediates responen a la inversió en infraestructures i despesa militar; llegiu: carreteres i fàbriques.
Les declaracions del nou inquilí de la Casa Blanca apunten en aquesta direcció: «Reforçar el sector militar és barat. Estem comprant pau i afermant la nostra seguretat nacional. A més, és un bon negoci. Qui construirà els avions i vaixells? Treballadors americans». I podria afegir: qui repararà les carreteres? I les vies de tren? I els embassaments o els ponts? Acontentar un electorat irritat contra la globalització passa, doncs, per un doble eix: la defensa militar enfront d´un hipotètic enemic exterior i la modernització de les grans infraestructures interiors. Les dues apostes són eficients en la creació d´ocupació i en la seva ràpida visualització. Si es poden sostenir fiscalment, és clar.
El gir militar dels pressupostos nacionals és una constant en bona part del món civilitzat. La despesa creix de manera significativa en països relativament neutrals com Suècia o el Japó, que perceben amb temor el renovat múscul dels seus veïns. L´incrementen, per descomptat, els Estats amb vocació de potència regional -Rússia i Xina-. I l´augmenta notablement Alemanya, com ho va anunciar fa diversos mesos la cancellera Angela Merkel. La inseguretat internacional genera por i la por es tradueix de moltes maneres. En la seva última columna del New York Times, David Brooks apel·lava a l´autoritat del diplomàtic Charles Hill per constatar que en el nostre món s´enfronten dues tradicions: la il·lustrada i l´antiil·lustrada. A la primera, trobem el cosmopolitisme, les institucions, el comerç, les comunicacions, la defensa dels drets humans i la pau mundial. En la segona, la voluntat plebiscitària, el supremacisme racial o ètnic, el neomarxisme econòmic i, per descomptat, la retòrica trumpiana que s´alimenta de l´exemple de Reagan però que va molt més enllà. Perillosament més enllà, diríem.
