La meva àvia paterna era una dona forta, elegant i amb un sentit de l'humor exquisit -i quan jo era petita em deia ets el meu ratxet (així, ratxet) de sol, però això ja és una altra història. La meva àvia materna de forta encara ho és -l'altre dia la vaig acompanyar al súper i va carregar al cotxe, ella sola, dos paquets de sis ampolles d'aigua, quatre bosses de sorra del gat de vuit quilos cadascuna i un paquet de sis litres de llet, sense que se li mogués ni una pestanya-, va guapa fins i tot per anar a comprar el diari que es llegeix cada dia de dalt a baix sense que se li escapi res i sempre té una olla al foc que fa xup-xup i que deu ser màgica perquè fa plats reconfortants i que fan posar de bon humor. La meva mare és una altra dona forta i elegant que, amb més de vint anys de diferència, ha tingut i criat dues filles guapes i estupendes -ehem- mentre escrivia llibres i feia lleis al Parlament, que no és poc, i sense deixar-nos d'explicar un conte cada dia de la nostra vida fins que vam ser grans. I encara us en podria dir més però em sembla que ja n'hi ha prou.
Trec de l'armari les dones de la meva família perquè avui és el dia de la dona i m'agrada la idea que entre els centenars de missatges apocalíptics n'hi hagi com a mínim un de positiu. Estic convençuda que les dones -fortes o no tant, valentes o covardes, elegants o destraleres, és igual, les dones, totes- hem de deixar urgentment el victimisme de banda. Perquè no ens va bé. Perquè ens fa mal. Perquè no ens deixa veure les coses com són. Hem de ser contundents contra el masclisme, i tant. Quan hi és. Com ho hem de ser contra la violència en general, i en la prevenció dels suïcidis que són un problema immens, i contra el racisme, i contra la pobresa i contra tantes coses que no funcionen. Però no podem viure com si el món girés en contra nostra i com si hi haguessin males intencions amagades a tot arreu. Perquè no és veritat. Perquè gràcies a la feina que hem fet durant molt de temps ara allò normal és que les dones visquem bé -i la gran majoria vivim bé, sense ser discriminades. I penso que un dia com avui ha de tenir molt de reivindicació, és clar que sí, perquè encara queden coses, però també molt de celebració perquè avui, a ple segle XXI, la majoria de parelles es reparteixen les tasques domèstiques a parts iguals -va, no em digueu que no!- i la majoria d'homes respecten les dones i la majoria de dones ens respectem entre nosaltres i més i més i més.
Hem de deixar de veure fantasmes, deixar-nos de collonades com el llenguatge políticament correcte -escriure coses com amics/gues només serveix per destrossar la gramàtica, res més- i treballar de valent per eradicar el masclisme de veritat -fent lleis, no pas buscant micromasclismes amb una lupa per exclamar-nos a les xarxes socials.
Ser dona sempre m'ha agradat i em sento profundament afortunada de ser-ho. M'agrada que siguem complexes, m'agrada que siguem cícliques, m'agraden les corbes que tenim. No sé vosaltres, però jo avui ho penso celebrar.
