Un recent estudi presentat a la revista Nature Communications constata la depredació humana en els entorns més verges i naturals del planeta i tempteja de quantificar-la. El treball se centra en la part terrestre del planeta (no l'aquosa, molt més gran). Segons l'estudi, tres quartes parts del territori estan significativament alterades per l'activitat humana i el 97% de les zones naturals més riques en espècies resulten greument danyades per l'home. Ja hem escrit aquí mateix que els estudis de la petjada ecològica constaten que emprem recursos del nostre globus terraqüi corresponents a un planeta i mig. Això no és sostenible de cap de les maneres.

Hi ha estudiosos que pensen que l'impacte humà és tan intens i profund que marca l'inici d'una nova època en el nostre planeta: l'antropocè. Defensen això diversos equips científics que ja fa anys treballen sobre arguments i proves per validar aquesta teoria. La qüestió va recobrar vigència la tardor passada, quan un grup d'experts de primer nivell va presentar una recomanació al Congrés Internacional de Geologia perquè es valorés el fet de declarar inaugurada l'època de l'antropocè.

Superada la darrera glaciació, fa uns 11.500 anys, la Terra va entrar en un clima dit «benigne» que va permetre a l' homo sapiens de créixer, multiplicar-se i escampar-se arreu del planeta. Aquesta època, en la qual encara oficialment estem submergits com palesa el gràfic, s'anomena holocè (del grec holos («tot») i kainos («recent»). I resulta especialment recent això que anomenem civilització, capaç d'evolucionar fins afectar el planeta en si mateix. Aquesta seria la gran característica de l'antropocè: l'impacte de l'activitat humana sobre el planeta es fa evident i perdurable en el temps.

Els entesos situen l'origen d'aquesta nova època a mitjans del segle XX i consideren que en un futur ben llunyà encara es podran detectar alguns dels efectes causats per l'home que ens apareixen avui com a indelebles. El més evident, la dispersió per tot el planeta d'isòtops radioactius procedents les proves, les bombes i els accidents nuclears que han tingut part en diverses parts del globus terraqüi. Però n'hi ha molts d'altres: la ubiqüitat dels plàstics i les cendres de la combustió d'hidrocarburs, les exagerades emissions de gasos amb efecte hivernacle (s'han mesurat a l'atmosfera 400 parts per milió de CO2, un valor que es considera per damunt del punt de no-retorn), l'escalfament progressiu del planeta que afecta els gels polars, la redistribució global d'espècies invasores i la desaparició ràpida d'altres d'autòctones, la desforestació progressiva (desapareixeran el 75% de les espècies del planeta durant les pròximes dècades si es manté la tendència actual)...

El professor Jan Zalasiewicz, geòleg de la Universitat de Leicester i president d'un dels grups de treball sobre l'antropocè, que inicià les seves activitats l'any 2009, declarava no fa gaire que «la importància de l'antropocè és que defineix un nou rumb per a la comprensió de la Terra com a sistema, com a òrgan viu del qual formem part, com vol l'ecologia integral».

Tanmateix, encara calen proves evidents per convèncer les autoritats polítiques i científiques que acceptin una nova època geològica, la qual, per als qui l'accepten, acaba d'arrencar. Per definir aquesta nova època cal trobar un senyal que es reprodueixi a escala global i deixi una empremta que pugui ser detectada per als investigadors del futur, com s'ha esdevingut amb d'altres casos. Per exemple, en els sediments del final del cretaci s'hi detectà un augment d'iridi, el metall que s'hauria dispersat arran del meteorit que hauria posat fi als dinosaures fa 66,5 milions d'anys. Per a Zalasiewicz i d'altres, el millor candidat per encarnar aquest senyal serien els elements radioactius de les proves nuclears que, des de 1945, van ser arrossegats a l'estratosfera abans de dispersar-se i caure de nou sobre la Terra. Segurament aquesta esdevindrà una prova evident, però n'hi ha d'altres per triar, com l'impuls humà desaforat per estendre algunes espècies arreu del planeta. D'altres equips cerquen materials on es formin capes anuals com a les escorces dels arbres, els gels antàrtics, els llots de certes costes o les estalactites de determinades coves a la recerca de la prova definitiva per donar la benvinguda a l'antropocè. D'altres entesos pensen seriosament en la gallina domèstica, un seriós aspirant a esdevenir el fòssil que defineixi l'antropocè per als futurs geòlegs. Des de mitjans del segle XX s'ha convertit en l'ocell més comú del món, amb un esquelet més gran i diferent del seu antecessor, previ a les guerres mundials. Ara deu estar fossilitzat en milers d'abocadors d'arreu del planeta. Qui ens havia de dir que d'aquí quatre o cinc segles els geòlegs puguin debatre sobre si era millor l'esquelet fossilitzat de la gallina Turuleta o la de pota blava del Prat.

No és cosa de riure. Si, com sembla, d'aquí quaranta anys tindrem intel·ligència artificial i els humans ens podem implantar tota mena d'aparells artificials fins a esdevenir organismes cibernètics -fins a esdevenir posthumans (cíborgs)-, hi pot haver no sols un salt geològic sinó un salt d'espècie. I un ja no sap si li queden ganes de veure-ho i viure-ho.