La primera ministra del govern reaccionari de Polònia es diu Beata i el seu partit és el PIS. A això li dic jo justícia poètica. També és una forma de justícia poètica que François Hollande, hagi dit alguna cosa intel·ligent, encara que hagi hagut d'esperar tota una presidència. Diu Hollande que els règims autoritaris i xenòfobs del moment remeten a la Rússia de Vladímir Putin, el que sembla cert, o almenys plausible, si tenim en compte la devoció que tenen al judoka del Kremlin Trump i Marine Le Pen. Això sí, no sé com s'ho fan per ser russòfils els que són russòfobs per antonomàsia.
La resposta la té el periodista polonès Adam Michnik, que diu que Kaczinski i els dirigents polonesos són «anticomunistes amb cara de bolxevic». Cara i maneres, diria jo, ja que només cal veure com va ser eliminat l'espia rus (cessant) Litvinenko: amb una cigarreta amb gust de poloni radioactiu (n'hi ha amb gust a menta i mojito, menys letals). La idea d'una nova Santa Aliança de la Sagrada Rússia (sense Prússia, va cessar en el negoci, i, potser, amb Àustria, representant com ningú la xocolata mesocràtica) resulta, alhora, colpidora i còmica.
El reaccionarisme és molt més fàcil d'exportar que la revolució que, encara que de vegades sigui inevitable, sempre trenca alguna cosa, mentre que el reaccionarisme no trenca ni la guardiola, perquè és com és. Al que anava. Resulta difícil representar-se Putin com a garant de la Cristiandat. Per les maneres, dic. Més em preocupa que França hagi perdut el seu lloc de principal laboratori d'idees d'Europa i que els electors aplaudeixin François Fillon malgrat el seu descarat i públic nepotisme. O que Hollande fes ministre Emmanuel Macron sabent que era liberal, el que pot conduir les eleccions presidencials, de nou, a l'embús laberíntic que pateix França des de fa vint anys: votar els feixistes o a la dreta-mal menor, tots units en santa germanor. L'embús de França és el d'Europa. Fins i tot Merkel té més cintura.
