Unió Democràtica de Catalunya desapareix per fallida econòmica. No té actius suficients per pagar els deutes. És un final poc honorable però de cap manera sorprenent. La resposta a la pregunta de què seria capaç de fer Unió al marge de Convergència va quedar contestada a les eleccions del 27 de setembre del 2015, les primeres a les quals va concórrer en solitari i en què no va aconseguir cap diputat. Al cap d'uns mesos va tornar a fracassar a les eleccions generals, en les quals també va quedar exclosa d'aquell Congrés dels Diputats on Josep Antoni Duran i Lleida havia brillat com a orador i s'havia guanyat una certa estima com a home de diàleg i compromisos, segons l'arquetip del català pactista.

La irrupció de l'independentisme com a opció hegemònica del catalanisme el va desvestir d'aquests bells atributs, i a Madrid van deixar d'estimar-lo al mateix temps que a Barcelona se sentia cada cop mes incòmode. Al final, les contradiccions van petar, els independentistes van crear un grup satèl·lit de Convergència que no els ha donat cap conselleria, i els de Duran van provar d'anar sols i van fracassar a les urnes. Els convergents de tota la vida que s'havien queixat llargament i inútilment dels termes de la coalició CiU es van sentir reivindicats. Ells sempre havien dit que CDC hi aportava tots els vots i Unió es limitava a sucar pa a l'olla dels càrrecs.

La confirmació de la tesi va endolcir la patacada que es va clavar CDC a les eleccions generals del desembre i del juliol. Els qui no havien seguit la història es preguntaven per què un partit sense votants tenia dret a un diputat de cada quatre de la coalició, i a idèntica proporció de consellers del Govern, regidors als ajuntaments, etcètera. La resposta és un nom: Jordi Pujol, i un concepte: el del pal de paller. El projecte de construir un ens polític que articulés tot el catalanisme, de la dreta a la socialdemocràcia. I quan va poder-hi lligar la franquícia catalana de la Internacional Demòcrata Cristiana, no va dubtar. Van fer els tractes segons els resultats de les eleccions del 1977, les primeres després del franquisme, en què el paper del partit de Pujol va ser discret en relació amb el que tindria després. I ja no ho van tocar més. Pujol no volia obrir aquest meló, i Duran, via democràcia cristiana, tenia grans contactes internacionals que el fundador de CDC aprofitava. Se li van obrir moltes portes que Romeva ni olora. Però de tot això ja en comença a fer anys, i sembla que en faci encara més.