El president Puigdemont ens ha avisat que en cas de no assolir la independència, Catalunya es veurà abocada a haver de patir la «venjança» de l'Estat espanyol. Jo soc dels que agraeixen la reflexió de Puigdemont, perquè mai sobra calcular les conseqüències de les nostres accions abans de fer-les. Però des que tinc ús de raó he percebut la venjança espanyola a les meves espatlles, la venjança derivada de les derrotes de 1714 i 1939. La inveterada lluita contra la meva llengua pròpia, el menyspreu i la negativa a negociar de tu a tu, la discriminació en les inversions en infraestructures... i tantes coses més. La venjança ja hi era i, és clar, es podria intensificar. Tot plegat són raons suficients per optar irremissiblement per la independència. A més, fins i tot en el cas que l'Estat espanyol, per inspiració divina, esdevingués pietós i amable, qui voldria quedar-s'hi? L'Estat espanyol és ara mateix una enorme Grècia condemnada a la fallida, amb les pensions en caiguda a plom, l'atur fossilitzat al 20 per cent i una casta dirigent submisa al gran capital. Rajoy -el dels sobres i el « sé fuerte, Luis!»-, té el PSOE com a crossa i les perspectives de canvi no es veuen ni a l'horitzó. En el context mundial de l'emprenedoria i el risc, l'estímul és marxar. Amb alegria, sense por, vius i a la recerca del futur.
