Als 80, amb un xic de retard sobre els de la resta d´Europa, però amb el repte de construir la democràcia més moderna del Vell Continent, els polítics progres espanyols eren gent d´esquerres «de pro», gent que havien entès que les teories de Marx i Engels eren molt maques, però que la naturalesa de l´esser humà frustrava la seva posada en pràctica. «Lluitaven», amb convicció i sacrificis personals, per canviar una societat construïda sobre jerarquies improductives, reclamant el «poder per al poble». Es distingien de l´establishment tant com podien -utilitzaven un llenguatge planer i entenedor, escoltaven els ciutadans i fins i tot vestien de manera diferent. Les americanes de vellut de l´exlíder socialista Felipe González eren, simbòlicament, «famoses».
Quasi quaranta anys després, no sembla que aquella «revolució» hagi canviat tant la gent, que d´un costat sí sembla molt oberta i liberal, però que de l´altre segueix confiant en polítics que clarament els perjudiquen. I tampoc ha canviat els polítics, que s´han enquistat en una corrupció sistèmica, caracteritzada per apropiacions indegudes, portes giratòries, nepotisme, endolls, privilegis i tot un catàleg de «defectes», que ha donat peu al naixement d´una nova fornada de «progres», formalment i fonamental molt més «radicals» que els seus predecessors, que anomenen «casta». Trobant-se a més davant l´abisme de l´abandonament d´un dels seus «bucs insígnia, ara els que manen a Espanya o s´acosten, són gent com Pablo Iglesias i Iñigo Errejón, Ada Colau, Manuela Carmena, Mónica Oltra, etc. D´entrada, semblen accessibles a les demandes del poble, tot i que també estan donant els primers senyals que el que realment els interessa és el poder.
A Roses, el meu poble, els més «progres» amb possibilitats de convertir-se en alcaldes, són dos «mascles alfa» que ja es barallaven quan militaven al mateix partit (ERC). Fins que el més gran, Francesc Giner, va crear un de propi i va deixar la formació republicana en mans del més petit, Joan Plana. A Gent del Poble, en Xispa pot fer el que vol -tant és si es tracta d´eliminar els animals de la festa major «per responsabilitat», com si vol donar suport a un botellón multitudinari que organitza el seu fill. «El nen de Can Botifarres», en canvi, segueix cec les instruccions que rep «des de dalt» i s´assembla cada dia més a un polític de la «casta» que tant criticava. Utilitza qualsevol mitjà com a megàfon per difondre les proclames que li passen, però no respon mai a cap crítica. I encara que per edat i per haver estudiat historia no té ni idea d´economia, aspira amb pas ferm a convertir-se en responsable executiu d´un pressupost de quasi 40 milions d´euros.
