Fa poc, a la localitat de Torrejón de Ardoz, molt a prop de Madrid, un xaval de 18 anys va matar d´un cop de puny un ancià de 81que s´ajudava per caminar d´un bastó. Es veu que l´ancià es disposava a creuar un pas de zebra, quan el cotxe del jove va passar a gran velocitat. Immediatament, i en observar els gestos de protesta del vell, l´agressor va aturar l´automòbil, en va baixar, i va matar, com diem, al senyor del bastó. Vaig sentir la notícia per la ràdio i després la vaig llegir amb creixent sorpresa al diari. Sempre he sentit espant davant la violència física, però l´espant es multiplica quan a la tragèdia se li afegeix la banalitat. Què havia de demostrar o demostrar-se aquest jove per enfrontar-se a un paio desvalgut, que a més venia de la farmàcia? Amb quina força el va colpejar perquè l´ancià caigués cap enrere, picant amb el clatell contra el terra? Va sentir el soroll del cap en trencar-se contra l´asfalt? Es va adonar que en trencar aquest crani estava destrossant també la seva vida?
No ho sabem. La veritat és que va abandonar el ferit i va fugir. Hores després, en assabentar-se que la policia seguia la seva pista gràcies a la descripció dels testimonis, es va presentar de forma voluntària i el van detenir, és clar. Deu ser al calabós, jugant a rebobinar els últims dies de la seva existència, imaginant com actuaria ara, coneixent el final de la seva gesta. Potser es vegi aturant-se amablement davant del pas de zebra. Potser no, potser en la seva fantasia se salta el pas de vianants, però segueix el seu camí sense parar atenció als gestos de protesta de l´ancià, a qui encara pot veure pel retrovisor. De les fantasies de la víctima no en podem aventurar res: és morta. Una abraçada als seus familiars, doncs, i que la terra li sigui lleu.
Aquests dies, parlant aquí i allà sobre la meva última novel·la, ha sortit a la llum en algunes entrevistes l´assumpte dels futuribles. Què hauria passat si un hagués sortit un minut abans o un minut després de casa? De vegades, n´hi ha prou amb uns segons de diferència per canviar la història. Però el que en aquest cas ens inquieta més no és el temps, que hauria pogut canviar-ho tot, per descomptat, sinó la ràbia que hi havia en aquell noi per perpetrar un acte d´aquesta naturalesa. On neix aquesta còlera cada vegada més estesa? Com afrontar-la?
