Cartes

josep maria ricart sostre cívic. secciò cohabitatge sènior

Darrerament, pels mitjans i per les xerrades que s´han fet arreu del territori s´ha sentit parlar de «Què és un cohabitatge sènior», cohousing en anglès. Doncs per si algú ho vol saber a Girona fa cosa d´uns 9 mesos s´ha creat un grup anomenat Cohabitatge Sènior Girona 1.0.

El grup format per 24 persones està ubicat al centre cívic de Santa Eugènia formant part del Banc del Temps Pont del Dimoni.

Promogut per la cooperativa Sostre Cívic, nous models d´accés a l´habitatge per a persones joves i grans, que amb més de 600 socis, pretén portar a terme a Girona el projecte d´una cooperativa de cohabitatge sota el model d´ús per a persones grans, és a dir, l´usuari de l´apartament és al mateix temps propietari de l´immoble com a soci.

Això, comparat en les clàssiques residències mercantils de gent gran, és molt més assequible econòmicament, a part de ser autogestionada, col·laborativa i ecosostenible.

Per veure un senzill exemple econòmic: en una habitació compartida en una residència mercantil el cost per mes és de 1.832 a 2.200 euros, un apartament de 50 m2 costa uns 4.000 euros; en aquest nou model residencial autofinançat pels residents i a cost el preu d´un apartament de 50 m2 surt mensualment, tot inclòs, uns 1.700 euros, sent l´entrada com a soci de la cooperativa retornable i es paga pel dret d´ús de l´habitatge i tots els serveis i dependències.

Fem un canvi d´obra

joan corney vilà girona

De jove vaig haver d´estudiar i examinar-me de «Formación del Espíritu Nacional». Se m´instava a estimar «España, la Madre Patria de todos los españoles». Ara, amb l´experiència viscuda, sé que era mentida, i que no es tractava d´una veritable mare com m´obligaven a creure. Tinc un munt d´exemples, però em limitaré al moment actual.

Una mare de veritat mai no actuaria com està actuant avui el Govern espanyol que representa el que llavors definien com la «Madre Patria». No intentaria convèncer els seus fills i filles perquè cap d´ells deixi la família?Els intentaria retenir amb insults i amenaces continuades, o bé utilitzaria bones paraules, oferiments i afalacs, que demostraria amb fets i obres concretes? No es preguntaria per què alguns dels seus fills volen marxar? No pensaria que potser hauria fet alguna cosa no del tot bé? No escoltaria les queixes d´aquests fills i filles i no hi parlaria per mirar de posar-hi remei? Res d´això no he sentit ni he vist en el Govern espanyol.

Ens diuen que anem a explicar-nos i negociar al Congrés de Diputats. Serviria d´alguna cosa arribar a un poc probable acord polític? En tenim un exemple ben clarificador. No hi va ser aquest acord polític en el darrer estatut? No s´havia pactat i aprovat un text a les Corts espanyoles, referendat també pel poble de Catalunya? I no se´l va carregar i modificar un Tribunal Constitucional de presumpta dubtosa legitimitat? De què serviria voler ensopegar altra vegada amb la mateixa pedra si ja en sabem el resultat? La resposta és clara: no serviria de res. Seria repetir una comèdia de la qual, si s´arribés a representar, tothom ja coneix el final. Doncs és l´hora de canviar el cartell i fer una obra nova, amb tot l´esforç i el sacrifici que això comporta, pacíficament, però amb tota fermesa.

Pèrdua de llibertat

Maria Àngels Mató i Pallí GIRONA

La postveritat? Més enllà de la veritat? No existeix el més enllà. La persona feliç ho és gràcies als llaços que pot establir amb la veritat i amb l´amor.

Establir-se en la postveritat significarà no tenir -fora d´un mateix- cap punt de referència que atregui les pròpies facultats superiors? Significarà reduir-se a la pròpia subjectivitat? O potser sotmetre´s a la subjectivitat dels altres? En ambdós casos la persona esdevé esclava.

Afirmar la veritat és acceptar que existeix una realitat fora d´un mateix, i fora dels qui m´envolten. Realitat magnífica que val la pena conèixer i que és punt de referència en el qual hom pot posar-se d´acord amb altres sense esdevenir sotmès al criteri aliè.

La paraula postveritat i la presa de posició a favor de la post-veritat ens ha de posar en alerta. Alerta roja si aquest color és indicador de màxima alerta. Per què? Doncs perquè ens condueix directament a adquirir la condició d´esclau; i més greu encara: ignorant aquesta pèrdua de llibertat.

Indisposició del maquinista

montserrat ladero llançà

Sobre la indisposició del maquinista la informació no és cor­recta. El tren sortia de Portbou-Barcelona, no de Figueres. Sortia a les 6.30, no a les 7.13. I el retard fins a Girona va ser de 50 minuts, no de 30.

A més, la porta de l´estació estava tancada, per la qual cosa no es va poder fitxar. Fins que no va arribar el taquiller. Va haver de fitxar manualment.

Avui,2 de juny de 2017, hem anat a reclamar el bitllet i no saben si ens faran la devolució, que anem demà a reclamar (quan posa devolució Express, a les 24 h de l´incident). I el senyor que ens ha atès ha estat molt maleducat i prepotent.

Faig aquest escrit perquè jo hi era, a l´estació, i llegint la notícia he vist que no era correcta.

Fidel Aguilar

eulàlia isabel rodríguez pitarque torroella de montgrí

A la Casa Pastors de Girona hi ha una exposició que dona a conèixer l´obra de Fidel Aguilar, el qual, malgrat haver viscut només fins als 22 anys, va fer una obra artística considerable i va adquirir una bona tècnica escultòrica com ara es pot comprovar en aquesta mostra.

Al voltant de l´exposició hi ha tot un seguit d´activitats programades, tals com visites guiades, conferències o tallers. Entre les ja fetes, bé hi cal destacar la conferència sobre l´entorn d´aquest artista de principis del segle XX pronunciada per la comissària Eva Vàzquez. Mentrestant, just ara que se celebra el centenari del naixement de l´artista, el catàleg de l´exposició amb les imatges de l´època i de l´obra i les reflexions escrites ajuda a difondre l´obra de l´autor.

La fotografia que il·lustrava l'article «Pressupostos» de la contraportada d´ahir no corresponia al seu autor.