L instint polític sol ser dualista i de naturalesa animal. Percep sense matisos, en blanc i negre, a favor o en contra d´una determinada sentimentalitat. Conjuga el tacticisme de la supervivència -al final, el poder simplement pretén perpetuar-se- amb passions tan primàries com l´orgull desmesurat, els personalismes, la lògica de la ­corrupció, el costum o fins i tot el fervor dels hooligans d´una o altra causa. Les xarxes i la cultura de masses han exacerbat encara més aquesta pulsió, mentre es van desdibuixant aquelles institucions intermèdies -la família, l´entorn religiós, els valors compartits- que per Tocqueville constitueixen els pilars indispensables de la democràcia. L´instint polític és animal i per això mateix ha de ser amansit a través de les lleis, els procediments, les institucions, el temps. Sobretot quan -com és el cas- s´acosta un període de fortes turbulències, amb un previsible avançament electoral a 2018 i la convocatòria il·legal d´un referèndum a Catalunya, previst per a la tardor.

Els partits sobiranistes s´enroquen en un «referèndum sí o sí», que deixa el Procés fora de qualsevol negociació viable. El sí o sí únicament busca un enfrontament que converteixi la seva debilitat en fortalesa i li permeti eixamplar la base del vot sobiranista. La lògica és de naturalesa binària, com no podia ser d´una altra manera: al davant (a Espanya) hi ha un govern molt dolent que nega solucions democràtiques a un conflicte polític. Davant el blanc i negre de la irracionalitat, la Moncloa es debat entre actuar i deixar fer. D´una banda, un sector del govern considera inevitable el xoc i prefereix que sigui Rajoy qui decideixi quan i com. En definitiva, aplicar l´article 155 de la Constitució, prohibir les urnes i reconduir una autonomia que es vol declarar en rebel·lia. D´altra banda, hi ha ministres que prefereixen reaccionar amb prudència i senzillament deixar que el referèndum sigui un nou 9N, sense resultats clars i sense cap legitimitat democràtica. Escarafalls en el buit, es diria, a l´espera que el Procés es refredi per esgotament i pels efectes atemperants de la recuperació econòmica. Aquesta última ha estat l´estratègia habitual de Rajoy, convençut que, sovint, qualsevol actuació és més perjudicial que romandre impassible esperant que escampi la tempesta. En no fer res, la possible victimització disminueix i el treball silenciós dels tribunals prossegueix impertorbable. En el fons, no és gairet diferent a la política de contenció que va inspirar l´ambaixador Kennan per derrotar l´URSS durant la Guerra Freda: contenir l´expansió soviètica en els punts geogràficament essencials i mantenir la mà estesa de cara al futur.

Sí o sí, després del referèndum caldrà començar de nou i recuperar algun tipus de seny. Fomentar el diàleg amb la societat civil és fonamental, mentre arriba un nou govern disposat a fer passos decisius cap a l´acord. Altrament, el Procés pot convertir-se en el new normal de les dues ­pròximes dècades; cosa que, a més de pesat, serviria per perpetuar determinades elits al capdavant de la Generalitat, però que difícilment redundaria en una millora de les polítiques públiques. Al final, centrar tots els esforços a aconseguir una utopia té les seves conseqüències en la realitat més immediata, que és la de les necessitats quotidianes. Això i un continu descrèdit de la classe política.