Aquell mes de maig

l mes de maig ha estat vist i no vist. Ha passat tan ràpid, ha estat tan càlid que semblava que ja estiguéssim instal·lats a l´estiu o que l´estiu s´hagués instal·lat entre nosaltres. Però les pluges li han recordat que encara és primavera. «Tots els colors del verd en aquell mes de maig». He llegit en aquest diari que Girona ha viscut el segon mes de maig més càlid des de l´any 1911 i el setè més sec des del 1884. M´imagino la vida de la gent de finals del segle XIX i principis del XX, amb unes condicions de vida tan diferents a les nostres i, per tant, les dificultats amb què havien de conviure amb unes temperatures també impròpies en aquells temps. Calor i sequera. Treball dur i desagraït. I poca pluja. «Qui portarà la pluja a escola? / Qui li dirà com s´ha de ploure? / Al meu país la pluja no sap ploure».

Maig ens acosta a l´estiu des d´una primavera acolorida i sonora que ens convida a viure més intensament, a canviar el vestuari i a gaudir de l´aire lliure tant com es pugui. La vida. Beure´s la vida. El més preuat que tenim. Viure-la i compartir-la amb la gent que estimem i que ens estima. Tancar els ulls i respirar a fons. No tenim temps per perdre´l en batalles inútils que ja no porten enlloc. A mesura que passen els anys n´ets més conscient. Conscient del tot i de tot. «Rellotge d´emocions que no s´esborren. / Martell de llum, falç de treball, punxa de temps. / Branca i llavor d´un temple antic. / Desades a l´oblit que ja ens espera».

Maig ens ha portat un sol rabiós i rabiüt. El mes de les flors, que es com es deia quan anàvem a escola, convida a l´optimisme, encara que sigui un optimisme discret, inclús als més pessimistes. Convida a traspassar la línia invisible que cadascun de nosaltres ens marquem i a posar el llistó més alt. Convida a arriscar en lloc de donar-ho tot per fet. «Parlava amb mi mateix i em deia: T´entendran? No t´entendran? No t´entendran».

Maig m´ha portat a viure un diumenge inoblidable al Palau de la Música Catalana en un dels recitals que Raimon ha fet a aquest mes passat per acomiadar-se del seu públic. De la seva gent. De l´Auditori de Girona, fa uns anys, a un vespre molt especial. Vaig lligar alhora retrobament i comiat. Records i emoció a flor de pell. Complicitat i respecte. Fidelitat a un país i al seu poble. Lluita i memòria. «Jo vinc d´un silenci/ antic i molt llarg, / jo vinc d´un silenci / que no és resignat, / jo vinc d´un silenci que la gent romprà, / jo vinc d´una lluita / que és sorda i constant». Calor i calidesa. Molta calidesa. I una veu potent com mai que no amagava la seva pròpia emoció. Carisma i proximitat. Coherència. Presència contundent i tendresa. La vida. Beure´s la vida. I qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure. Un viatge al passat que, com va dir ell mateix, ens portava a una rabiosa actualitat. Jo hi afegiria una realitat brutal, una realitat que supera la ficció, decebedora i caòtica. «Si la gent que pot volgués / i si la gent que vol pogués / altre país seria / el país on visc».

Maig m´ha portat a recordar molts bells moments d´un temps, d´un país que no tornaran però també a constatar que encara podem mantenir-nos dempeus de cara al vent. «Però nosaltres al vent, / la cara al vent, / el cor al vent, / les mans al vent, / els ulls al vent / al vent del món».