Un vell polític català va fer època anunciant, somniant o prometent (d´un polític, mai no se sap) «la caseta i l´hortet» per a tothom. En aquest país els horts sempre han tingut una forta presència, per realització personal, feina graduada ben personalment i possible -encara que fràgil- font d´ingressos. Un hort mai no és una horta, de dimensions diferents; heus aquí una victòria del gènere femení sobre el masculí, una superioritat determinada ja pel diccionari: hort és un tros de terra en què es conreen verdures i llegums; i horta és el ­terreny de regar destinat a aquells mateixos conreus.

Es pot observar que alguns centres educatius posen atenció en la recuperació o creació de l´hort com a mitjà de formació. Projectes i realitats excel·lents, que entronquen amb una tradició i unes possibilitats que ens venen de lluny. El creixement de les ciutats no va ser favorable per a la cultura de l´hort. A Girona, les hortes d´en Massaguer, de gran riquesa i vistositat, situades en el territori final del terme municipal, s´han reduït avui a una placa retoladora de carrer, que fa memòria de la seva existència.

L´hort té un pes cultural que l´ensenyament farà molt bé de difondre. A les èpoques d´escassedats el petit hort ajuda l´economia del cistell, si la meteorolgia ho permet, això sí; l´hort és el conreu del goig familiar amb el valor afegit d´una gran generositat quan arriba l´abundosa collita de tomates i mongetes que satisfarà parents i veïns. L´hort és un monument a l´humanisme i a la convivència, a la paciència del temps, amb calendari del pagès a la mà o refiant-se de la bona amistat del veí de l´hort. I sempre practicant, actualitzant tots els refranys del costumari català.

Josep M. Espinàs obria un interrogant «Quin curs serà?» referit a la manca d´algunes matèries de medi natural a l´ensenyament. «Qui sàpiga identificar un faig o una alosa -deia- serà tan rar com qui avui és capaç de desxifrar jeroglífics egipcis». I avançava que els coneixements de medi natural només es convertiran en patrimoni social si entren seriosament als programes d´ensenyament. Ara, l´entrada de l´hort a l´escola és molt satisfactòria. Hi ha ocasió perquè teoria i pràctica van ben lligades naturalment, com experiència i curiositat, tot un seguiment d´una tradició molt catalana, amb valoracions noves com són els conceptes d´ecologia, estima dels recursos, coneixements actuals sobre meteorologia, consideració del valor de la cuina.

Qui sap com va néixer aquella expressió de «baixar de l´hort», que designa aquell que no s´assabenta de les coses; probablement vulgui dir que allà dalt, a l´hort, la satisfacció és tanta que aquell és un àmbit tranquil, diferent de la terra baixa.

Una de les nombroses escultures del parc artístic que llueixen els carrers de Salt és una obra molt expressiva de Xavier Medina-Campeny; és de l´any 1999, porta per títol L´hortolà i és el braç d´un treballador conjuntat amb la seva eina. Salvador ­Sunyer li va dedicar un poema: «Hortolà, estimes la terra que ens procura l´aliment, ets enemic de la guerra i l´amic de molta gent». El mateix poeta ja tenia feta una elegia al pla de Salt on versificava aquella riquesa que havien tingut les hortes i els horts, abans que tot fos engolit per la construcció: «Hi haurà hotels, cinemes, lluita sorda i arquitectes plagiant-se l´escambell. Del que fórem ahir, qui se´n recorda?»