La de dilluns passat. La remor d´un riu que naixia amb delicadesa a Montilivi. En la muntanya on havia començat tot, i que, de mica en mica, s´anava engrandint. Aigües roges i blanques que acollien l´eufòria, l´alegria i l´orgull de la gent que s´anava aplegant al recorregut de l´autobús descapotable. Alt, duia un grapat de déus menors que, amb coratge i esperit aventurer, s´havien atrevit a escalar i trepitjar l´Olimp. Places, carrers i balcons tenyits amb la il·lusió dels fidels, dels descreguts i dels pessimistes i, sobretot, amb la mirada excitada de la mainada. A la plaça del Vi la remor es va convertir en un bram atorrentat. Un d´aquells abrivaments ciutadans que es produeixen poques vegades en una ciutat petita. Torres de castellers, parlaments, himnes, banderes, crits i eslògans que retrunyien amb força al recinte de les il·lusions. Arreu se celebrava que s´hagués superat el desencís de les derrotes, algunes de molt doloroses, i també el guany del passat immediat però, sobretot, el goig que projectava el futur. Durant unes hores tot va ser possible. La riuada certificava amb un gran impacte visual que al nou mil·lenni Girona havia deixat de ser grisa i negra. La festa blanca i roja va durar fins a l´entrada de la nit amb concerts al passeig de la Copa, on les imponents mirades de la Catedral i de Sant Fèlix, contemplaven com l´antiga tristor s´havia convertit en l´alegria d´una ciutat de primera. Va ser una palpitació unànime embolicada amb cançons i abraçades. Es feia vistent allò que deia el poeta Joan Salvat-Papasseit: Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta.
