La figura de l´artista abans de la Revolució Francesa era la d´un criat al servei d´un senyor. No sona gaire romàntic o elegant, però era així. Els pintors, els músics, els poetes, els dramaturgs... treballaven protegits per aristòcrates que gaudien de les habilitats d´aquests creadors de manera pràcticament exclusiva, amb un sentit gairebé possessiu. Per aquesta raó, la relació no era sempre plàcida. De fet, depenent de les exigències de qualsevol de les dues parts, podia arribar a ser tèrbola. Les obres que se´n derivaven estaven sempre lligades a una institució del poder. La figura de Wolfgang Amadeus Mozart va marcar un punt d´inflexió entre l´artista servent i el lliure, cosa que va condicionar la seva producció. Com es pot llegir en el llibre titulat Correspondance, editat per Flammarion a París, el compositor explicava al seu pare el 1781: «Si la diversió consisteix a alliberar-se d´un príncep que no us paga o que us explota [...], llavors és cert: em diverteixo». No obstant això, el cert és que on ell era, Viena, el control sobre la cultura també s´exercia, tot i que més subtilment. Dos segles i mig després, seguim igual; en general, el volum de servituds i hipoteques és proporcional al confort dels artistes.
