Els pressupostos generals de l´Estat han arribat amb la calor, i és que que ja estan a punt per a l´última cocció. Si aquests pressupostos fossin un gelat, el gelat seria de tutti frutti. Fixeu-vos, si no, en la quantitat i varietat de la sopa de menuts convocada al voltant dels diners, les sigles ajuden i confonen, alhora. Hi ha veterans com el PNB que negocia com un jugador de mus, sense llevar-se la boina: «Recorda, Txomin, que alguna cosa bona sempre es pot millorar». Però els avars insaciables, els plebeus cobdiciosos, els fenicis sangoneres, són els catalans, és clar. En aquest país regeix la puresa de sang com en els temps de Calderón: ser gentilhome encara que sigui de bragueta.

Després hi Coalició Canària, que ja és veterana en aquesta classe de gestions (i que molt aviat va haver d´emparar molts dels seus càrrecs sota la presumpció d´innocència) i que, entre estelles i tallades, tassa a tassa, està a punt de recuperar-se de l´espoli perpetrat a les Afortunades pel funcionariat godo. O així. I sense comptar al seu minijo Npva Canàries, que entre pics i aixades, aixeca més de 200 milions. Seguim. També hi ha UPN i Fòrum Astúries (el partit d´Álvarez-Cascos, l´home a qui li cruixien les corretges per sota dels calçotets) que són o van ser del PP, o ho tornaran a ser (o no ser), segons la lògica d´aquests temps de contractes parcials, temporals o fixos discontinus.

Crec que tothom vol ser del PP, o això sembla. Que l´hi preguntin a Ciutadans que, per cert, també entra en la configuració (astral) d´aquesta majoria. Com deia el clàssic (i comencen a lamentar alguns catalanistes moderats), és un error viure fora del pressupost. O si no, que parli el PSOE del funerari Fernández, i d´aquella maja andalusa, tan eufòrica que feia venir ganes de ser depressiu, que va aconseguir que el PP sobrevisqués a si mateix, potser perquè veien en això la seva pròpia supervivència.