He indicat sempre als meus alumnes que no confonguin la democràcia amb l´acte d´introduir una papereta en una urna. Al llarg de la Història, hi ha nombrosos exemples de dictadures que han intentat rentar la seva imatge a través d´aquest protocol formal de convocar els ciutadans a ficar un paper en una caixa, en un intent va de disfressar la seva veritable essència dictatorial. El fet en si de votar no és suficient per transformar-lo en una manifestació democràtica. Dit d´una altra manera, en totes les democràcies es vota, però no totes les votacions són democràtiques. I això és així perquè la democràcia, com a forma d´Estat, com a valor superior, té les seves regles i, per tant, els seus límits. Si no es coneixen o si, coneixent-los, s´incompleixen, les virtuts de la participació popular es converteixen en defectes i els avantatges, en inconvenients.
S´ha anunciat fa alguns dies per part de l´executiu català la data i la pregunta del que ells anomenen «referèndum» i que, a més, defensen com a model de «manifestació democràtica». Davant els arguments rebuts en contra de la seva iniciativa, responen que res ni ningú es pot oposar que el poble voti. Se senten orgullosos de consultar la població i que aquesta s´expressi com ho consideri més oportú. Sembla que no hi ha lleis a complir, ni tampoc normes a respectar. El seu objectiu és permetre que els catalans manifestin la seva voluntat. Però cometen el mateix error una i altra vegada, en confondre de forma malintencionada la democràcia amb una fila de persones portant un sobre. Doncs bé, encara que al principi resulti xocant, no hi ha res més autoritari ni més propi de règims totalitaris que la pretensió de tapar els seus atropellaments a les normes i als límits legals a força de banys de multituds i de focs artificials que esdevenen còmplices de la vulneració de l´ordenament jurídic.
Recentment, el fiscal del cas Palau -on es jutja l´espoliació del Palau de la Música de Barcelona per part de qui era el seu president, i que apunta directament al finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya com a partit polític-, va llançar una frase molt contundent: «en aquest cas hi ha un cercle sociopolític molt determinat en el qual sembla que una bandera justifica gairebé qualsevol atropellament amb la cartera». Seguint amb el símil, els partits nacionalistes catalans s´han acostumat a justificar amb la seva bandera qualsevol atropellament, ja sigui a la cartera dels contribuents o a la legalitat. L´ús esbiaixat i partidista dels símbols i la manipulació injusta del sentiment patriòtic són les seves eines més útils per oblidar la magnitud dels delictes i il·legalitats que s´estan cometent. Perquè la veritat és que s´ha entrat ja de ple en el terreny del dret penal. En el dels delictes i els delinqüents. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat l´expresident Mas, l´e vicepresidenta Joana Ortega i l´exconsellera d´Ensenyament Irene Rigau per delictes de desobediència, i hi ha més causes penals obertes contra altres càrrecs públics per aquest mateix procés al qual, eufemísticament, anomenen «desconnexió».
A tot l´anterior se sumen les condemnes i els processos en tràmit contra altres càrrecs de l´antiga Convergència per delictes relacionats amb la corrupció, encara que això sembla no importar. Mentre s´enarbora la bandera, no queda marge per a una reflexió crítica i una anàlisi rigorosa.
Catalunya ha retrocedit segles en l´evolució dels models democràtics i constitucionalistes, tornant a aquelles èpoques en què els Parlaments defensaven la seva omnipotència i en què qüestionar les lleis i resolucions que n´emanaven s´entenia com un signe antidemocràtic. Després de les revolucions de les que van sorgir les Declaracions de Drets i les Constitucions, i després de molts anys d´estudi i maduració (no sense resistència), va triomfar la idea que en un Estat de Dret tots els poders públics han d´estar controlats i limitats, incloses les assemblees legislatives. No obstant això, ara pretenen retrocedir al segle XVIII i defensar que el Parlament català pot decidir al seu gust, sense cap norma sobre ell, sense límits, sense traves i sense tribunals que el controlin. Amb aquesta postura han entrat de ple en una espècie de forat negre del temps que els retrotrau a les tesis liberals més retrògrades ja superades i a reconnectar amb pràctiques totalitàries d´etapes no tan llunyanes.
La nostra forma d´Estat i el nostre Tribunal Constitucional reconeixen, respecte a l´anomenat «dret a decidir», la legitimitat d´aquest plantejament. Com aspiració política és defensable i respectable, si bé no es tracta d´un veritable dret, almenys en el moment present. Però aquesta aspiració pot aconseguir-se únicament a través d´un procés ajustat a les normes constitucionals, i sempre amb respecte als principis de legitimitat democràtica, pluralisme i legalitat. Es permet, doncs, que els partits i les institucions plantegin aquest «dret» i proposin la modificació de la Constitució per incloure-l´hi. No obstant això, no procedeix de cap manera la seva imposició per la via dels fets i mitjançant la vulneració de l´ordenament jurídic. Això, per molt que s´entestin a qualificar-ho de democràtic, és l´antítesi d´un procés democràtic. Una de les pitjors aberracions polítiques que existeixen és la de pretendre confrontar Democràcia amb Estat de Dret, és a dir, enfrontar l´expressió popular amb el compliment i el respecte de les lleis. I és una aberració perquè no pot existir la democràcia sense l´Estat de Dret. En un model de llibertats, la democràcia només pot existir dins del respecte al marc legal. Si s´anul·la el respecte al dret, s´aniquila la democràcia. Es podrà convocar els ciutadans perquè introdueixin un paper a través d´una ranura, però no serà un acte de voluntat democràtica. La democràcia necessita del respecte a unes formalitats i del compliment d´unes normes mínimes que regulin les regles de joc del sistema. Vendre com una respectable manifestació democràtica el que, en realitat, és la convocatòria d´un pseudo referèndum gestat i desenvolupat sobre la vulneració de la legalitat vigent i, a sobre, perseguint una fi contrari a l´esperit i a la lletra de la Constitució, és propi de sistemes caudillistes que, després de la seva falsa aparença d´exercici d´usos democràtics, destil·len l´autoritarisme més ranci i caduc.
Ara bé, la culpa de l´actual situació no és atribuïble exclusivament als partits independentistes catalans. La inoperància, passivitat i incapacitat de l´Estat per donar resposta a aquest fenomen és també molt greu i cridanera. Aquest espinós tema s´hauria d´haver abordat fa moltíssim temps amb el rigor i la serietat que mereix, perquè llavors hi havia opcions polítiques i marge de maniobra suficients per resoldre el problema d´una altra manera. Per descomptat, si el Govern central pensa reaccionar a hores d´ara, arriba ja tard. Molt tard.
