Llegeixo en els mitjans que el sindicat basc ELA-STV (en temps passat molt proper al PNB) vol formar juntament amb LAB (sindicat de l'esquerra abertzale) i Bildu, un front nacionalista per aconseguir la independència d'Euskadi pel «mètode català», és a dir, mitjançant un referèndum.
I amb aquesta finalitat ha convidat el PNB a sumar-se al projecte demanant-li de pas que abandoni la pretensió d'actualitzar l'Estatut d'autonomia, que els sembla pactista i fora de lloc. Però al partit que lidera Iñigo Urkullu, que governa amb ampli suport social i acaba d'aconseguir importants concessions de l'Estat en la negociació dels pressupostos, no li sembla el moment adequat per dur endavant aquesta proposta i com ha dit el mateix lehendakari, vol evitar de totes totes la fractura social.
A més, enquestes recents revelen que només el 17% dels ciutadans bascos volen la independència, un percentatge inferior al d'una altra consulta l'any passat que xifrava en un 23% el suport a la proposta sobiranista. L'opció per l'anomenada «via catalana» a la independència d'aquest sector de la ciutadania basca ens convida a fer una breu reflexió sobre el comportament dels nacionalismes històrics en el pas de la dictadura a la democràcia.
A Catalunya, aquest pas a la recuperació de l'autonomia política es va donar pacíficament a partir d'aquella jugada de pòquer d' Adolfo Suárez que, abans d'aprovada la Constitució, va tenir l'atreviment de respectar la legalitat republicana portant de l'exili a l'honorable Tarradellas, l'últim president de la Generalitat. Des que el vell polític va sortir al balcó per cridar el seu famós «Ja soc aquí», fins fa uns pocs anys, el nacionalisme català conservador mai va manifestar vel·leïtats independentistes i es limitava a treure avantatges del bipartidisme imperant quan el PSOE i el PP van necessitar dels seus vots per governar.
Una altra cosa, en canvi, succeïa al País Basc per l'existència d'ETA, una organització que aspirava a aconseguir la independència per mitjà de la lluita armada. L'activitat de la banda havia començat el 1968, encara amb Franco al poder, i una de les seves principals accions va ser l'atemptat mortal contra el president Carrero Blanco el novembre de 1973.
Un succés que tots els historiadors coincideixen a assenyalar com el detonant del procés de Transició i sobre les complicitats encara s'especula. Sorprenentment, aprovada una Constitució democràtica i decretada una àmplia amnistia, l'acció d'ETA va continuar amb més intensitat i va aconseguir el seu punt àlgid durant els governs d'Adolfo Suárez (84 víctimes mortals el 1979 i 93 el 1980). El que va ser últim secretari general del Moviment va haver de lidiar amb la fase més turbulenta i difícil de la nova etapa democràtica. No va entrar a l'OTAN, no va reconèixer l'Estat d'Israel i va enviar observadors a la conferència de països no alineats. Després, va dimitir per pressió dels anomenats «poders fàctics» pocs dies abans que es produís l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. Després de gairebé mil morts, optar per la «via catalana» per aconseguir la independència és el tràgic reconeixement d'un fracàs. Podien haver començat per aquí. Ens hauríem estalviat molt patiment i el sistema democràtic hauria evolucionat millor i més ràpidament.
